LinkWithin

http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/

1 de abril de 2016

DISCOS CASTELLÓ ,UN ALTRE TANCAMENT ADEU PER SEMPRE, A LA BARCELONA D' ABANS, D' AVUI I DE SEMPRE...1-04-2016...!!!

MI VIDA Y MI HISTORIA


Discos Castelló, finale

 
/ 23.03.2016

De cognoms associats a alguna activitat empresarial o artística se’n poden trobar històricament molts, i en el cas particular dels Castelló, la seva correspondència ha sigut amb la música, i més concretament, amb el mercadeig musical des del 1928/9 amb la celebració de l’Exposició Universal. Ara, aquest negoci familiar arriba a la seva fi com la música en suport físic, deixant un buit més en el mapa referencial de Barcelona per a unes quantes generacions.
Antoni Castelló
Antoni Castelló
Discos Castelló abaixa la persiana. La notícia apareix a tots els mitjans generalistes com ara El Periódico o La Vanguardia. Liquidació total com mana el costum i les vendes pugen, més que durant la campanya de Nadal i Reis, on tradicionalment ha sigut “l’agost” en el món del disc. Però ja és tard, els CDs, el marxandatge i el temporal renaixement del vinil ja no pot arrossegar el pes d’aquest negoci, si no és que es realitza a escala nano com passa amb les botigues ultra-especialitzades.
Els melòmans i curiosos s’apropen durant els últims dies a acomiadar-se dels Castelló, amics ja de fa dècades, i dels records que giren com un disc en la memòria de la gent, perquè hi va haver una època en la qual el primer disc era gairebé com el primer petó. Tanmateix, la gent està més trista que la mateixa família, que ja fa anys que lluita en un mercat desmantellat per la digitalització, espoliat per la pirateria i sense cap valor material, arrossegant deutes i amb molta pressió turística. Així doncs, no és una decepció el fet de llençar la tovallola, sinó un merescut descans després de tant esforç de nedar a contracorrent.
De fet, Discos Castelló no tenia una única ubicació, ni era una franquícia. Era un negoci de genealogia familiar, on cada fill, cunyat, cosí, net, o besnét s’establia amb el mateix logotip i feien pinya, òbviament, mentre va durar l’època de vaques grasses. Després, com totes ñes nissagues, van venir els retrets i els apunyalaments per l’esquena. Castelló no va tenir mai una botiga amb mobles d’època ja que la seva virtut era portar la modernitat a través de la música, i potser per això, malgrat el reconeixement amb premis i mencions, no era tan admirable ni històricament exòtic com altres negocis de la ciutat que ara comencen a protegir-se.
Castelló va començar la seva travessia a finals dels anys 20. Antoni Castelló Fayos, oriünd d’Alacant, i Pepeta Bansell, de la Josa del Cadí, es van establir a Raval, al carrer del Tigre, on van tenir quatre fills: Antoni, Vicenç, Agustí, i Albert que va morir encara infant. Antoni-pare tenia una parada a Sant Antoni on venia objectes variats com nines, roba i discos de pissarra. Durant la Guerra civil, la família Castelló es va traslladar a Cornellà de Llobregat on tenien un hort i així van evitar els bombardejos de Barcelona, mentre bescanviaven un disc de pedra per un quilo de patates.
Imatges de Discos Castelló als anys vuitanta
Imatges de Discos Castelló als anys vuitanta
Els discs van començar a tenir més sortida als anys 30-40 i Antoni es va aixoplugar en un portal al 113 del carrer Hospital pels vols de 1934. I encara avui, a Barcelona, alguns portals del casc antic són ocupats per micro-negocis ben diferents i tradicionals que fan d’aquest tret arquitectònic dels edificis un element identitari força pintoresc. És així com va començar a escampar-se el mite de Discos Castelló. Els fills de l’Antoni van anar venent, primer en portals i després en botigues, discos (pissarra i cera) i cintes al barri més canalla de la ciutat, el Raval. Antoni-fill va establir-se al Carrer Nou, i els dos més petits, Vicenç i Agustí, al carrer Tallers perpetuant així la tradició comercial familiar.
La ciutat de Cornellà va tenir un paper molt important pels Castelló, ja que la majoria dels seus membres van viure en aquesta municipi a partir de la Guerra i, especialment, perquè dos dels fills van trobar l’amor allà, la Rosita i la Pepita que eren germanes i veïnes del carrer. Després van venir els nets de l’Antoni, que també van néixer en aquest poble del Baix Llobregat, i fins i tot al cementiri municipal descansen els familiars desapareguts com ara ell mateix.
El negoci del disc fins gairebé a mitjan anys 70 no era en realitat un gran negoci, es vivia prou bé del vinil, però, a Espanya, encara hi havia força pobresa perquè la gent fes grans despeses en cultura i oci. Els 80 i 90, sobretot amb l’arribada del CD, van ser les dècades de més glòria pels Castelló, si més no des del punt de vista econòmic. Amb el CD les vendes es van triplicar i es van anar obrint més botigues: al carrer Sant Pau, a Santa Caterina, el “Overstocks” dedicat als saldos, als nous centres comercials, etc. Ni el Corte Inglés ni l’Fnac van poder minvar el magnetisme de Castelló, que llavors venia al voltant del 3% de tota la música d’Espanya segons la revista Billboard americana.
Al carrer Tallers, Castelló tenia 4 botigues de diferents perfils, i poc a poc s’hi van instal·lar d’altres com Revolver o Impacto, a més de les d’instruments. Tallers era un dels epicentres de la modernitat urbana (i encara ho és amb els progressius updates). Tallers era un lloc de peregrinació pel ric i pel pobre, pel punk i pel clàssic, tots “baixaven” a aquest indret inhòspit de la ciutat, perquè el Raval no era el que és actualment. I per comprar un disc a Castelló havies de creuar-te amb part de la ciutat més pintoresca i degradada, conformada heterogèniament per ionquis, prostitutes, carteristes, skins, breakdancers, gitanos, tril·lers, artistes, exhibicionistes, i d’altres elements que durant època de la transició despertaven malfiança entre la gent.
El negoci del disc semblava no acabar-se mai i la família va passar uns anys pròspers. Castelló no només venia discos, a les botigues s’hi podia trobar de tot, des d’entrades per a concerts fins a agulles pels tocadiscos. Castelló també tenia un magatzem per a vendes a l’engròs i importava material inèdit i més barat que el que distribuïen les mateixes discogràfiques a Espanya. Aquest fet els va portar als tribunals, ja que les multinacionals veien amenaçat el seu poder en quant a la seva més que dubtosa política de preus i filtre artístic. Castelló, doncs, era garant de música bona, bonica i barata durant tot l’any i no calia esperar a les rebaixes, ja que mai hi va haver més d’un 5% de descompte.
Discos Castelló liquida les últimes existències | Foto Jordi González Castelló
Discos Castelló liquida les últimes existències | Foto Jordi González Castelló
Durant molts i molts anys, les botigues van ser més que botigues, eren el punt de trobada pels melòmans. Molts periodistes musicals, com per exemple de la ràdio, havien d’anar a les botigues i demanar en préstec material pels seus programes. Tampoc hi faltaven músics que venien a Castelló a proveir-se de forma regular, com per exemple Loquillo, Manolo García, Serrat, etc. Molta gent fins i tot passava la tarda fent petar la xerrada i escoltant música, sense comprar res. La funció social de la botiga era semblant al de Facebook o YouTube d’avui dia. Era una espècie d’estranya comunitat de clients, professionals, treballadors i propietaris units per la passió per la música.
Aquest va ser un mon idíl·lic, fins que durant la primera dècada del segle XXI es va confirmar la crisi del sector discogràfic degut a l’incipient digitalització dels continguts culturals. Els Castelló eren, en realitat, els merlets de la torre de marfil de la indústria, que havia crescut tan desmesuradament que es va esfondrar pel seu propi pes. I tot i que es podia preveure, com la bombolla Inmobiliària, ningú no feia res per aturar la caiguda. Precisament, les claus d’aquesta crisi es poden veure al documental Con la música a otra parte, que us recomano si voleu ampliar el tema.
Top mantes, l’intercanvi d’arxius, l’IVA, les xarxes i l’iTunes van fer baixar el nombre de vendes i, en conseqüència, de botigues i personal. Als Castelló se’ls hi va afegir un altre crisi: el relleu generacional. Els fills, l’Antoni, el Vicenç i l’Agustí, ja grans i amb malalties cròniques, van morir. Els descendents es van trobar amb un mercat trencat, amb una situació econòmica difícil de redreçar i les cada cop més insalvables discrepàncies familiars. Una branca dels Castelló va abandonar el negoci per defunció i falta de vocació comercial; l’altra va fer suspensió de pagaments després de certes inversions dissortades; i una altra, la que finalment tanca ara al 2016, es va mantenir amb el just i necessari per tirar endavant.
Enguany fa aproximadament vuitanta anys i escaig que Discos Castelló va començar a girar. No ha pogut arribar als 100 i qui sap si el suport físic ho aconseguirà. Actualment, el suport digital ja l’està superant en vendes (iTunes és el major detallista) i és qüestió de dies que acabi desapareixent o convertint-se en residual, com ha passat amb la fotografia i el cinema. El tancament de Discos Castelló a Barcelona, potser serà pels melòmans, no la fi d’una cadena de botigues familiars, sinó una fita històrica que assenyalarà la fi del suport físic en la distribució musical per sempre més.
Aquí trobareu l’enllaç a la pel·lícula Con la música a otra parte.

4 comentarios:

Tot Barcelona dijo...

Algún día te hablaré del tema, pero no aquí. Conozco personalmente la familia y el pequeño de todos, que ya tiene 34 años, sube a casa, pues es amigo de mi hijo y lo suelo ver cotidianamente.
Si que es una pena que desaparezca.
Salut

Mª Trinidad Vilchez dijo...

Cuando tú quieras estimado Miquel.
Un abrazo y BFDS, muchas gracias, besos.

Rodericus dijo...

Triste. Una parte de mi pasado que desaparece. Aún recuerdo la excitación que me provocaba ir a comprar alguna novedad de mis ídolos musicales.

Comprar el disco, regresar a casa, desprecintarlo y escucharlo por primera vez. Era una experiencia casi sensual.

Como dice un amigo mio : "La historia es un abismo inmenso capaz de tragarnos a todos sin dejar siquiera el recuerdo".

Y la historia, avanza cada hora, cada dia.

Un abrazo.

Mª Trinidad Vilchez dijo...

Y ver al Loquillo, comprando discos, el Lesli de los Sirex y algun otro más...Como tú dices era tan agradable ir y comprar discos, de vinilo, que los tengo, era una maravilla, pues otra casa nos han quitado.
Solo nos quedan las fotos y el recuerdo en los discos con la etiqueta Castelló.
Muchas gracias RODERICUS, y un abrazo.