LinkWithin

http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/

7 d’agost de 2013

BARCELONA...Y LOS HOSTALES MEDIEVALES...7-08-2013...

MI VIDA Y MI HISTORIA
Portada del libro del Coch, del maestro Robert de Nola.

El gremio de Hostaleros ya existía en 1393,se han encontrado documentos reales , que así lo confirman.

Hostal de la Bella Dona, estaba fuera de murallas.

El Hostal de Santa Eulalia,1796, en el Fossar de les Moreres, es citado en dos documentos.
En los alrededores de la Iglesia de Santa María del Mar, sobre todo en las calles Mercaders, del Oli y de la Bòria, ya hemos nombrado La Flor del Lliri, la posada de la Viuda Quintana, al lado de la iglesia de Sant Just, otros Hostales de esta época fueron el del Alba, en la calle Carders , muy cerca de la plaça  de Sat Agustí Vell, el hostal de Santa Maria,el de la Rosa, el del Pilar, el de la Luna ,el Violín.
Al final del S.XVI se populariza el Hostal del Bou, en la calle Bou de la Plaça Nova, el hostal de la Corda, en la calle  de Ripoll, que dos siglos más tarde se transforma en una capilla protestante y después una casa de vecinos.Y finalmente en la calle Carders, se encontraba un hostal que ha llegado hasta nuestros días, el Hostal de la Bona Sort, que en el S.XVIII se comenzó a llamar mesón y a finales del S. XIX se llamaba Parador de la Buena Suerte, en castellano.
El hostal de Vic, en la calle Assaonadors, y entre las casas que hacían comidas se habla del Cap de Creus, en la plaça de la Boquería, Cal Tano, en la calle Sombrerers y Can Simon en la calle Vidrieria.
La Fonda del Falcó, se hizo célebre con un plato que ha pasado a la história, "el llom de porc amb mongetes".
En 1840, en los Pórticos d'en Xifré se inauguró el Café de las Siete Puertas, propiedad de Josep Cuyàs, que era el antiguo  café Neptuno.
En los pórticos d'en Xifré,  la famosa buñolería y horchatería del Tío Nelo, 1836.
El Tío Nelo, era nacido en Valencia y se llamaba Manuel Arnal, llegó a Barcelona en 1835 y en el 1936 , inauguró la Buñolería,el tío Nelo, atendía personalmente a la clientela vestido de valenciano, y la horchata, chocolate, jarabe de sidra, granizados de café, leche merengada, triunfaban en el establecimiento al lado de la muralla de mar, ya desaparecida.

Hostal de la Bona Sort,al lado de la Capilla Sant Marcús, en la calle Calders nº 12.

Hostal del LLeó 1415, Hostal del Lliri 1444, Hostal del Cavall 1451, Hostal de la Campana 1485,Hostal de la Maca 1479, al lado de Puertaferrissa, y ya en 1500 se hable del Hostal de los  Correos
Calle Calders , nº 12, 1909, foto: Brangulí.
CUINA CATALANA MEDIEVAL

HISTÒRIA DE CAN CULLERETES PER LLUÍS PERMANYER

Can Culleretes és, de lluny, el restaurant més antic de Barcelona i el segon d'Espanya.

La seva història no està totalment documentada, com acostuma a passar en aquesta mena d'establiments; sí, però han quedat rastres orals, alguns dels quals han estat transcrits, com, per exemple, a les memòries de Miquel Regàs, un dels antics propietaris.

Joaquim Pujol constitueix un graó fonamental en la primera etapa. Va ser ell qui va proposar de vendre Can Culleretes a Tito Regàs, pare d'en Miquel Regàs; tanmateix, tot seguit s'en va penedir. Corria l'any 1890. I va ser precisament ell qui va contar els detalls de com va començar aquella aventura.

L'àvia de Pujol era portera d'un convent situat fora muralles. La porteria era al costat mateix de l'entrada principal i, els dies festius, se li va ocórrer posar unes tauletes i oferir unes begudes i alguns queviures per berenar; tot plegat sense, com és lògic, cap mena de pretensió. En resum, només orxata o xarop; mató o crema, sempre acompanyat amb una cullereta.

Relata l'arquitecte Bonaventura Bassegoda qui, a finals del segle XIX ja es perfilava com un fi comentarista de la Barcelona antiga, que l'roigen del nom tenia a veure amb el fet que abans es feia servir només culleres de fusta i que va ser el primer lloc on. en canvi, eren de metall.


Jo em quedo amb una altra interpretació. Aquelles taules eren allargades i s'hi podia enquibir més o menys una desena de clients. El cambrer cada vegada es mostrava més enfeinat i, en anar a carregar al taulell i trobar buit el pot d'alpaca platejada destinat a contenir le culleretes netes, escridassava a les que rentaven: "Noies, culleretes!". I això es repetia i repetia. La cantarella va acabar fent gràcia a la parròquia, que en va donar peu a la dita popular: "Anem a Can Culleretes".


10 comentaris:

Miquel ha dit...

De lo mejor para ir a comer...de verdad el Can Cullaretes....un abrazo

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Muchas gracias Miquel, un fuerte abrazo, estoy en Francia...!!!

Josep ha dit...

Fantástico todo el post de los hostales. La historia de Can Culleretas yo también la conocia tal como explicas:" Noies, més culleretas".
Mª Trini, que suerte tienes de estar en un pais de verdad. Que envidia!

Un petó.

Carmen Cascón ha dit...

Una de las primeras cosas que me fascinaron de Barcelona, querida Trini9dad, fueron la cantidad de tiendas y establecimientos antiguos que se conservaban abiertos y maravillosamente conservados. Es una delicia transitar por el Barrio Góticos y admirar un escaparate de una guantería o una sombrerería o asomarse a las antiguas farmacias con sus muebles de madera y frascos de cerámica. Y además teneis la gran ventaja de que en el suelo, justo al lado de la puerta de entrada, hay placas que informan de su fecha de fundación y de su nombre originario.
Un beso

Leopold ha dit...

Hay una leyenda urbana que liga el Portics de Xifré con Madame Bobary. Cito de memoria, un indiano barcelonés conoció a una bella cubana y quiso llevarla a Barcelona. Este mando construir este edificio, pero al llegar a Barcelona no le gustó la ciudad y se largó a París donde llevó una vida de "desenfreno", dicen que entre sus amantes estuvo Flaubert que se inspiró para su Madame Bovary. Courbet también fue amante suyo y la retrató: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=155019487895094&set=pb.109251785805198.-2207520000.1375891465.&type=3&theater

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Muchas gracias querida Carmen, así es como lo explicas tú, un beso.

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Que bueno LEOPOLD, no lo sabía que el amante de Madame Bobary, había hecho construir els Portics d'en Xifré, eres un tesoro, muchas gracias y un fuerte abrazo.

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Querido Josep, lo bueno se acaba pronto...!!!
Un petonàs y moltes gràcies maco.

KRT ha dit...

Un post magnífic, per variar! Moltes gràcies!

Jo sóc de pagès (o de bosc), i per això quan baixava a Barcelona volia presumir, quan la butxaca ho permetia. Així, alguna vegada vaig menjar a Can Culleretes i a les Set Portes. També algun cop a Casa Leopoldo i a Los Caracoles, i fins i tot a ca l'Agut d'Avinyó. Però normalment menjo a restaurants de menús de 12 o 13 euros, que n'hi ha molts i de ben dignes. Ara bé, trobo fantàstic que aquests establiments amb tanta tradició es mantinguin i facin valer, amb orgull, la seva antiguitat.

No podem dir que "cualquier tiempo pasado fue mejor", perquè la ciutat s'ha modernitzat molt i (a vegades) bé i tot, però veient les fotos i il·lustracions que poses, sí que podem pensar, com a la sarsuela, ¡qué tiempos aquéllos!". Gràcies i bones vacances per terres de França. És un país bonic de dalt a baix, i s'hi menja de conya.

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Benvolgut KRT, pots presumir d'haver menjat en els millors restaurants i haver gaudir d'això, també si ets pagès, que són els més savis, a Santa Coloma de Farners, tinc dos amics pastors i no saps el que gaudeixo amb la seva saviesa i el que saben de natura i un llarg etc ... l'únic que m'agradaria del govern nostre, que valorés molt més el seu treball i dedicació i que tinguin el seu premi, ja de per si és una vida dura i tot el carreguen a l'esquena, prova d'això és que la gent jove se'n van anar de les masies dels seus pares per "l'esclavitud", on els seus avis i besavis van treballar durament i de veritat un pagès, treballa de sol a sol i no veu prosperitat, exceptuant alguns que es dediquen a altres tipus de treball.

http://www.uniopagesos.cat/



La setmana que ve que ja estaré de tornada, i amb moltes fotos i històries, podràs veure on he estat, és una pena que tot acabi tan aviat, i és que deu dies, no donen per a molt.
Moltes gràcies i una forta abraçada virtual.