LinkWithin

http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/

27 de marzo de 2012

SANT CUGAT, BARCELONA...27-03-2012.

MI VIDA Y MI HISTORIA
En Cataluña el murciélago también forma parte de los elementos heráldicos de los antiguos emblemas de la ciudad de Barcelona. Este animal se puede ver en escudos antiguos de la ciudad encima de una corona. El animal aparecía en el Diario del Gobierno de Cataluña y de Barcelona (1810), donde se mantuvo durante parte del siglo XX, sin el casco. También la antigua insignia del cuerpo de bomberos de Barcelona lucía este elemento heráldico.

Per molt que el modernisme pur i dur marqués la pauta, ja hi havia en aquells mateixos anys qui intentava distingir-se del seu veí. Justo Sánchez va encarregar l’any 1919 un habitatge d’estil neoàrab, i en va sortir El Generalife. Arcs de ferradura, trencallums amb columnes i esgrafiats que copien motius de monuments emblemàtics de l’Islam es combinen graciosament en aquesta casa en què no hi manca un ufanós jardí.
Molts dels elements de les obres arquitectòniques d’aquells anys van sortir de la Terrisseria Arpí, propietat d’una família activa a Sant Cugat des de mitjans del XIX fins la guerra civil. Ja que hi som a prop, recomanem anar fins a la plaça d’Octavià i visitar-ne la gran casa  avui museu i local de la Fundació Cabanas ja que en la façana, de principis del XX, hi observarem elements escultòrics policroms de ceràmica, el fris superior multicolor i la decoració de les obertures i de la balconada.

http://issuu.com/edicionesmoratalaz/docs/sant_cugat_1931_1941
http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Documents/memories%202009/qmem7080.pdf
                                                                     Tocs neoàrabs




http://silviacasanovas.blogspot.com.es/2009/11/sant-cugat-del-valles-barcelona.html
Sant Cugat en los años treinta.


http://www.nodo50.org/casc/mota/Estructura-economica 


A finals del segle XVIII Sant Cugat era un poble pobre, marginat dels grans eixos de comunicació, amb poc més de mil habitants, dedicats treballar les terres propietat del Monestir i a la recent introduïda indústria tèxtil a domicili .
Cap a mitjans de segle XIX s’instal·len les primeres indústries al municipi. Són dues fàbriques amb més de seixanta telers manuals de cotó en funcionament i prop de cent persones empleades. Però aquesta inicial industrialització aviat entrarà en crisi. El 1851 desapareixen totes dues fàbriques . Malgrat aquest primer fracàs més endavant s’obriren novament petites indústries.
La crisi econòmica serà total amb l’arribada de la fil·loxera el 1887 a Sant Cugat, que arruïna la producció vitivinícola. El segle XX s’inicià amb una tímida recuperació econòmica, deguda a la plantada de ceps americans, recuperació que s’accelerarà amb l’arribada de l’electricitat i del ferrocarril el 1917. Les obres del mateix ferrocarril, i altres que s’estan fent a Barcelona, atreuen nous immigrants i impulsen l’economia local. Durant els anys vint el poble creix, es construeixen nous habitatges i s’instal·len noves fàbriques, a més coincideix amb uns anys d’expansió del sector vitivinícola. Tot això es frenarà a partir de la crisi mundial del 1929, que a Espanya es sentirà sobretot a partir del 1931.



Agricultura
La major part de la població santcugatenca viu de l’agricultura, sobretot de la viticultura. Les vinyes ocupen més del 12% del terme municipal. A més, cal tenir en compte que molts santcugatencs treballen terres dins del terme de Cerdanyola, on la vinya representa la meitat del sòl agrícola. Més d’un terç de la població activa del poble es dedica a feines del camp, amb una majoria de petits camperols, que tenen unes poques terres en propietat i altres arrendades a rabassa morta i per això són coneguts com rabassaires. Els propietaris de les terres arrendades són, en general, terratinents que no viuen al poble i que cobren un terç, i fins tot la meitat, de la verema per l’arrendament de les vinyes.


Són propietats com Can Magí, Can Fatjó dels Urons, Can Fatjó dels Xiprers, Can Vullpalleres, Can Perebell o Can Canyameres. Si el producte plantat eren cereals, que ocupaven més d’un 20% del terme municipal, es cobrava un quart i si eren llegums o hortalisses una setena part o dos novenes parts.


També hi ha oliveres i fruiters, però en poc nombre. A més de rabassaires i propietaris trobem, en aquest sector primari, més d’un centenar de treballadors sense terres pròpies, són els jornalers o mossos, que o bé treballen directament a les grans propietats, o bé per algun rabassaire acomodat. La majoria d’aquest jornalers són emigrants procedents de Múrcia i Aragó. També hi ha un petit nombre de boscaters i guardes jurats que treballen als boscos dels grans propietaris, que ocupen més de la meitat del terme municipal. Aquests boscos havien crescut després de la fil·loxera en deixar-se de cultivar les terres marginals.
 Indústria i serveis
Malgrat el predomini de l’agricultura al Sant Cugat dels anys trenta hi ha també una creixent presència industrial .

La Pelleria
El sector industrial més important és el tèxtil, que dóna feina a uns 250 treballadors, sobretot dones. La fàbrica més gran del sector era la Frans de Swert, coneguda com La Pelleria. Era una empresa del ram de l’aigua, dedicada al tint i blanqueig de teixits i amb una setantena d’obrers. Fundada el 1920 per l’holandès Frans de Swert, que havia aprofitat una antiga factoria industrial, originària del 1873, per ubicar la fàbrica. El 1930 tenia una tintoreria d’ús públic, ampliada després amb una màquina de blanqueig i tres d’agençar teixits.

Tapissos Aymat
La seguia en número de treballadors Tapissos Aymat, amb seixanta-dos treballadors, dels que quaranta-sis eren dones, onze homes i cinc nens. La fàbrica estava instal·lada a Sant Cugat des de 1922. Era propietat de Miquel Samaranch i s’encarregava de la confecció de catifes i tapís artístic nuat a ma. El 1930 disposava de set telers de confecció de catifes a mà, un per la confecció de tapissos i una tintoreria per ús de la fàbrica. Durant els anys trenta intensificaria la producció de tapissos manuals instal·lant quatre telers més per aquesta especialitat .
La fàbrica de cotó Hijos de J. Prat tenia quaranta-cinc treballadors, amb fàbrica a la carretera de Cerdanyola i despatx a Barcelona. Estava a Sant Cugat des de 1920. Als anys trenta disposava de cinquanta telers mecànics, sis màquines d’agençar paratges i una tintoreria per ús per la fàbrica.
La fàbrica de llana Rodó-Boldú tenia també quaranta-cinc treballadors, dos terceres parts dones. S’havia instal·lat a Sant Cugat el 1918 i disposava de quaranta telers mecànics de llana.
La fàbrica de tela engomada, coneguda com Aprestos, tenia una quinzena d’obrers, estava situada al carrer Sant Esteve, era propietat de l’alemany Walter Muller i es dedicava a la impermeabilització de teles. El 1936 estava en liquidació. També existia des de finals dels anys vint una fàbrica de tints anomenada Colors i Drogues Heitmann, també dirigida per alemanys. Precisament, a la premsa republicana es critica que tots els primers llocs els ocupen alemanys. Per la gent de Sant Cugat no hi ha sinó els llocs de peonatge i d’escarrassot. A més denuncia que els amos exigeixen sempre que els homes que lloguen facin pública ostentació de dretisme i que algun dels seus empleats alemanys es passeja pel poble fent ostentació d’una creu gamada .
A més, al sector hi havia petits tallers familiars i treballadores de Sant Cugat empleades a empreses tèxtils de Rubí, sobretot a la fàbrica dels germans Serrat, que va tancar el novembre de 1934.              http://www.monestirs.cat/monst/valloc/cvo16cuga.htm

El següent sector en importància era el de materials per a la construcció. El número de ceràmiques i bòbiles activitat tradicional de Sant Cugat degut al tipus de terra argilós del municipi havia crescut a partir de 1920 per l’augment de la construcció. El sector ocupava els anys trenta prop d’un centenar de rajolers. Destacava la Ceràmica del Xandri S.A., fundada el 1926. El 1931 havia canviat de propietari, era ara l’anglès Richard Alexander, i de nom passant a dir-se Alexander y Cia. La fàbrica estava situada al carrer de la Mina i tenia trenta-dos treballadors. El despatx de la firma era a Barcelona. La seguia en importància la Terrisseria Arpi, coneguda com “cal Gerrer” des de mitjans del segle XIX. Estava situada a la cantonada del carrer Sant Medir amb la plaça Octavià, ocupava vint-i-cinc treballadors i tenia un forn de 10 m3 de capacitat. Pel que fa a les bòbiles la més gran era la de Torcuat Morales, que ocupava a vint-i-cinc treballadors i tenia un forn de 200 m3 i la Campmany, propietat de Pere Campmany Ribatallada, amb més d’una vintena de treballadors. A més existien el Forn del Pagan, Casamitjana, Pahissa, Bulbuena, Graells i la Bòbila del Francès. També hi havia dues fàbriques de pedra artificial, la de Josep Redons i la d’Antoni Agraz, que ocupava sis treballadors.
Al municipi hi havia altres petites fàbriques, cap d’elles passava de la quinzena de treballadors, de diferents productes. La de perfums i cosmètica Casa Vasconcel, situada a la torre modernista Casa Lluch, fundada per Mary Elisabeth Vasconcel a Paris i dirigida pel seu fill, l’escultor Robert Chauveau Vasconcel; la fàbrica de pell de Vicenç Cervera; la d’Antonio García Iniesta, dedicada a la fabricació de petaques i carteres, desapareguda el 1936; la de begudes gasoses de Jaume Balaguer i una d’estilogràfiques propietat de José Pérez Moreno.
El ferrocarril donava feina a uns cinquanta peons i ferroviaris i la delegació local de Riegos y Fuerzas del Ebro molt lligada al ferrocarril, entre electricistes, cobradors i peons tenia més d’una vintena de treballadors residents a Sant Cugat.

























11 comentarios:

Miquel dijo...

Vaya monasterio....es una pasada de bonito ¡¡¡

Mª Trinidad dijo...

Gracias Miquel por tu comentario, es precioso.
Saludos.

Miquel Terreu dijo...

Miquel Terreu dijo...

El murciélago es un símbolo muy antiguo, propio no sólo de Catalunya, sinó de toda la antigua corona de Aragón (sin ir más lejos, aparece en el escudo de la ciudad de Valencia o de Palma de Mallorca). En el escudo de Barcelona también figuraba pero con el tiempo se ha perdido, aunque aún se observa en los escudos de los faroles modernistas de Paseo de Gracia, por ejemplo.
Parece que el murciélago deribaría de una deformación del dragón alado de la corona de los reyes de Aragón -que se puede ver en el escudo que utiliza la Generalitat Valenciana-, y que a la vez tendría su origen en unas disposiciones de Pere el Cerimoniós. Se dice que el dragón podría ser un juego de palabrabras: 'D'Aragó' > 'Dragó'.
Saludos!

Josep dijo...

Otras veces ya he comentado lo mucho que me gustan los monasterios. Este de Sant Cugat es uno de los más bellos.
Tus fotos como siempre , preciosas.
Una abraçada.

Mari-Pi-R dijo...

La fabrica de cerámica todo un encanto, no sabes lo que me gusta la cerámica.
El monasterio había estado, pero es otra maravilla, un buen paseo te has dado con todo ello.
Besos amiga

Montse dijo...

No tenía ni idea de que los murciélagos fuesen un emblema usual en Catalunya, Mari Trini.
Hace muchísimos años que no voy por Sant Cugat. Cuando pasábamos el verano en la casa de Las Planas, cogíamos el tren para ir a comprar a uno de sus mercados.
Besos.

Mª Trinidad dijo...

Muchas Gracias Josep. la verdad es que es precioso, su historia más todavía y el paseo divino.
Un abrazo y gracias guapo.

Mª Trinidad dijo...

Muchas Gracias Miquel Terreu, por tu valiosa información, dicho queda, gracias y un abrazo.

Mª Trinidad dijo...

Me gusta que te guste, y está esa casa a media hora de Barcelona.
Un abrazo y gracias Mari-Pi-R.

Mª Trinidad dijo...

Sí y fíjate Miquel Terreu, la explicación tan interesante que nos ha dado sobre los murciélagos en Barcelona, Valencia y Palma de Mallorca y la historia de Pedro El Ceremonioso.
Un beso y gracias Montse, nos han cambiado el diseño de Bloger, y casi no atino a dar con lo que quiero, será cuestión de tener paciencia...!!!