LinkWithin

http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/

20 d’octubre de 2011

BARCELONA, VILLA MARÍA, CARRER DELS MADRAZO ,AMB ALFONS XII, 1880

MI VIDA Y MI HISTORIA



La fotografia és d’Àlex Garcia, prové de l’arxiu de La Vanguardia i ha estat retocada (barroerament, ho reconec) perquè no faci tanta pena, ja que es va prendre quan feia temps que la casa s’havia abandonat





MI PERRILLA MAI, EN ESAS JACARANDAS CENTENARIAS, VILLA MARÍA 
http://vigilant-far.blogspot.com/
Construïda en el darrers decennis del segle XIX (entre 1880 i 1896),* la torre barcelonina del carrer d’Alfons XII número 51, cantonada amb Madrazo, l’havien feta fer segurament els senyors Ernest Noble, anglès –o sigui, cal pronunciar-ho «Èrnəst Nòbəl», o una cosa així–, i la seva esposa María (de las Angustias) Malvido Nocedo, andalusa de Jerez. La casa es va anomenar «Villa María», potser en honor de la senyora de la casa.**Ernest i María s’havien conegut a Jerez cap al 1865 i havien vingut a Barcelona l’any 1885. Entre el 1885 i el 1896 van viure a la rambla de Catalunya, primer, i després en una altra casa de la falda del Tibidabo, a la recerca d’aire sa per a un fill malaltís que finalment es va morir el 1895 a vint-i-un anys.

Noble era corredor d’assegurances, representant de l’empresa escocesa Standard Life i de les asseguradores marítimes Sun Insurance, anglesa, i La Polar, basca, entre d’altres. Tenia el despatx a la plaça de Catalunya n. 13, on poc després s’edificà un hotel i encara més tard una baluerna destinada a gran magatzem. Era una família amb quartos. George Noble, germà d’Ernest, fou un dels promotors principals de la instal·lació del corrent elèctric a l’estat espanyol.

Ernest Noble –al final de la seva vida, «don Ernesto Noble y Barber»– i la seva esposa María foren el pare i la mare de Clara Noble Malvido (1872-1944), dona del poeta Joan Maragall i Gorina (1860-1911), del qual l’any passat i aquest estem celebrant els 150 anys del naixement i el centenari de la mort.

Willie Noble Malvido (1874-1895), el germà malaltís de Clara, és el protagonista d’un poema prou conegut de Maragall, «En la mort d’un jove». Una altra filla dels Noble Malvido es deia María Luisa i es va casar amb Andrés «Ripol» Marrugat, el pare del qual, ben català, havia accedit a treure’s una L del cognom a petició de la dona, per no semblar «tan catalans». Un quart fill d’Ernest i María es deia Ubaldo Ernesto («el tio Ubaldo», per als fills de Maragall). Tots tret de Willie van viure a la Villa María.

L’any 1899 Clara Noble i el seu marit, que s’havien casat el 1891, es van traslladar des del carrer Consell de Cent 344 al carrer d’Alfons XII número 79, un parell de cantonades més amunt de Madrazo i ja a tocar de la llavors menuda plaça Molina, on tenia parada el trenet de Sarrià. Joan Maragall treballava des del 1890 com a secretari de redacció de Joan Manyé i Flaquer, director del Diari de Barcelona («El Brusi»), a dos minuts a peu de la nova casa. Clara ja havia tingut cinc nenes, les dues darreres bessones, i també li anava bé viure a prop dels sogres.

L’any 1911, quan es va morir de manera sobtada el cèlebre poeta, Clara havia donat a llum tretze criatures, sis noies i set nois, llavors entre zero i divuit anys.

La casa d’Alfons XII 79 els la va regalar segurament el pare de Maragall en compensació per l’esforç que havia hagut de fer el fill poeta, sortint del seu entotsolament habitual, per rescatar de la quasi fallida, l’any 1886, la petita empresa tèxtil en la qual s’havia abocat el patrimoni familiar. El senyor Josep Maragall havia caigut en una forta depressió per la maltempsada, i Joan, que era advocat de carrera, se’n sortí prou bé per remuntar el negoci en relativament poc temps. El seu pare es recuperà i continuà encara uns anys fent duros i reinvertint els beneficis, ara amb més prudència.

Just l’any següent del trasllat dels Maragall-Noble a Alfons XII 79 (o sigui, l’any 1900) es va morir el senyor Josep Maragall, i dos anys després la seva esposa Rosa Gorina. No se sap si Joan Maragall havia fet anar fins llavors molts o pocs diners, però sí que es vantava de no haver de treballar gaire: en aquell temps treballar no feia fi. Els darrers anys era advocat d’un sol client, el seu pare, i dedicava unes hores al diari abans esmentat. La mort del pare, que va sentir molt –va haver de marxar una temporada llarga a Cautarés, a la Bigorra occitana, amb una forta depressió–, li va deixar tot el patrimoni: no sols la fàbrica, sinó també unes quantes propietats immobiliàries, de la gestió de les quals viurien els Maragall fins a la mort del poeta i uns quants anys més.

A la casa dels Maragall hi va continuar vivint Clara Noble fins a la seva mort, l’any 1944, i després alguns dels seus fills i néts, i és avui la seu de l’Arxiu Joan Maragall.



Casa dels Maragall-Noble (foto: Biblioteca de Catalunya, Arxiu Joan Maragall). Actualment la façana originàriament lateral que dóna al carrer Alfons XII és el doble d’ampla i té dues plantes més d’alçada damunt el fris que es veu a la foto. Les dues ales que se li van afegir als costats es van menjar part del jardí, i també la tanca de ferro que es veu a la dreta de la foto i l’entrada antiga que s’entrelluca al darrere d’aquesta tanca. María Luisa i Ubaldo Noble solien picar a una de les finestres que es veuen a la planta baixa quan passaven per allà, per saludar la germana. Com s’observa a la foto, llavors per Alfons XII circulaven els tramvies, que arribaven fins a la plaça Bonanova i més enllà i tot.


En canvi, la casa dels sogres de Maragall, la Villa María (Alfons XII 51), ha anat canviant d’amos. Quan es va morir el matrimoni Noble-Malvido (ell l’any 1920, ella el 1921), sembla que se la va quedar durant un temps Elvira Milans, vídua del «tio Ubaldo», que havia mort en aquella mateixa casa just un any abans que el seu pare, el 1919. Ubaldo i Elvira tenien dos fills, Ernest i Àngels. Àngels, que seria pintora, es va casar amb Enric Prat de la Riba i Dachs, fill del qui fou primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Era així com es construïa i es refeia a cada generació «l’oasi català», d’acord amb l’expressió que van fer famosa Andreu Farràs i Pere Cullell.

Cap a mitjan anys 20, la «tia Elvira» –com li deien els Maragall– va vendre la casa (o potser la va cedir als «Ripol» Noble?) i temps després se’n va anar a l’Uruguai. La torre va acollir llavors una anomenada «clínica quirúrgica» que de fet funcionava com a centre d’atenció de malalts terminals. Hi ha constància que com a mínim l’any 1929 ja feia aquest servei. Tenia fins i tot una mena de tanatori amb una sala de vetlla –situada, em sembla, on hi havia el menjador dels Noble, a la planta baixa, al fons– per fer el darrer comiat a les persones que es morien allà. La sala la podien llogar com a capella ardent els veïns de la zona que es volien estalviar la molèstia de rebre a casa condols i visites.

Durant la guerra i uns quants anys més continuà prestant si fa no fa els mateixos serveis. Al final dels anys 40 –i fins al 1985 aproximadament– canvià radicalment els usos i en comptes de dedicar-se a persones terminals i a acomiadar difunts va esdevenir la seu de la Clínica de Nuestra Señora del Carmen –potser perquè aquest era el nom que havia tingut el carrer dels Madrazo durant el segle XIX?–, més coneguda com a «Clínica de Maternitat del Doctor Ripoll». L’antic menjador / sala de vetlla va ser llavors la capella de la maternitat, on batejaven els infants acabats de néixer.

Un cop jubilat o traslladat de seu el doctor Ripoll (Ripoll Torras?; no he aconseguit esbrinar-ho ni tan sols al Col·legi de Metges), cap al final dels anys 80 l’edifici va ser adquirit per la firma Aensa –acrònim d’Antonia Encarnación Sánchez Díaz, la propietària– i es va transformar en la Residència Geriàtrica Aensa. No va durar gaire temps: poc més d’un decenni. Tenia 50 places i a començament de segle (anys 1999-2001) cobraven entre 300 i 1.600 euros/mes a cada resident, segons l’habitació i les condicions d’atenció contractades. No sé en quin moment exacte van tancar, però devia ser cap al 2002-2003: el darrer estat de comptes presentat per Aensa al registre oficial és de l’any 2004. El 2005 l’empresa es va declarar extingida.

Aquell any 2005 va comprar l’edifici la immobiliària Núñez y Navarro, que va tapiar els accessos per evitar l’entrada habitual d’indigents i okupes, els quals utilitzaven la torre de tant en tant des que havia quedat abandonada. Però els okupes, que feien servir la finca només per a trobades i festes esporàdiques, van considerar aquella tàpia una provocació i l’11 de setembre del 2006 van entrar a la casa i s’hi van instal·lar de manera permanent. Els indigents, que fins llavors solien pernoctar al jardí sense molestar a ningú, van optar per anar-se’n. L’empresa Núñez y Navarro va presentar denúncia per usurpació, va aconseguir en un temps rècord una sentència judicial favorable i la policia va desallotjar l’edifici el mes d’abril del 2007. Fa quatre anys.

NyN no ha fet res des de llavors per arreglar la casa, que es troba en un estat lamentable. A Pasqual Maragall, nét de Clara Noble i del poeta i persona notablement sensible, cada cop que passa per allà li agafa un cobriment. L’exalcalde de Barcelona, que com se sap té alzheimer, conserva encara força bé els records seus més antics, sap que aquella casa era «de la família» i ha insistit unes quantes vegades als seus successors Clos i Hereu que fessin alguna cosa a fi de recuperar-la per a la ciutat. De fet, però, han estat més aviat el grups municipals de l’oposició els que han defensat que la torre es conservés, de manera que si finalment d’aquí unes setmanes guanyen les eleccions tindrem ocasió de comprovar la sinceritat dels seus desigs.

Xicranda centenària del carrer Alfons XII 51, al barri de Sant Gervasi de Barcelona, vista des del carrer Oliana (foto: PAG 2010)

A l’antic jardí de la casa Noble-Malvido hi ha una de les xicrandes (en portuguès jacarandá) més espectaculars de Barcelona. És un arbre centenari que es devia plantar allà poc després de construir-se la casa –el 1905, diu un rètol que hi ha al costat, però segurament és anterior. Potser el va portar del Brasil algun dels vaixells assegurats per mister Noble. Per primavera, com ara, cobreix tot el carrer de flors violetes. Vista de lluny, amb la florida encara fa goig, però com que el solar està envoltat de tanques metàl·liques i ple d’escombraries, tot plegat fa força pena. A la fotografia que encapçala aquest article no hi apareix la xicranda: és a l’esquerra de la palmera que es veu en primer pla, més endarrere, ja tocant al carrer, com es veu en aquestes dues fotos que he posat aquí.

Soca de la xicranda, que neix fora de la tanca metàl·lica que envolta el solar actual de la casa. Suposo que això vol dir que aquest arbre ja no forma part de l’antiga propietat dels Noble-Malvido (foto: PAG 2010)


* * *

NOTES:
* Lluís Permanyer, periodista i considerat «cronista oficiós de Barcelona» –no «oficial», perquè em sembla que no ha acceptat mai el títol–, assegura que la casa és del 1915 aproximadament; a l’Arxiu Maragall estan convençuts que és d’abans del final del segle XIX i que Joan Maragall i Clara Noble van anar a viure al carrer Alfons XII 79 (1899) quan els seus sogres ja vivien a Alfons XII 51.
Crec que tenen raó els de l’arxiu. A favor de la tesi de Permanyer només he trobat la dada que l’ajuntament de Barcelona acorda l’octubre del 1915 instal·lar fanals a la cruïlla Alfons XII - Madrazo (La Vanguardia 23 octubre 1915), que podria fer pensar que fins llavors allà no hi vivia ningú. Però em penso que no pot ser així de cap manera.
Segons l’antic registre municipal de Sant Gervasi, hi ha sengles permisos d’obres de l’ajuntament per al solar del carrer Alfons XII n. 51, el primer a nom de Juan Juvé Padrol, de l’any 1880, i un altre a nom de Maria Solé, de l’any 1893. (Aquest és el motiu pel qual dubto si el nom de «Villa Maria» que tenia la casa era per María Malvido o bé prové de l’època d’aquesta propietària anterior.) En qualsevol cas, consta també a l’arxiu municipal un tercer permís de l’any 1896 per fer obres al carrer Alfons XII, sense número, a nom d’un tal «Ernesto Moble». Estic convençut que aquest darrer és el nostre protagonista. Atès que el senyor Josep Maragall, pare del poeta, dedicava part dels estalvis a la compravenda i al lloguer d’immobles, podria ser que els dos terrenys tan pròxims –n. 51 i n. 79 d’un carrer no del tot urbanitzat– arribessin als consogres i al fill per mediació seva.
Crida l’atenció, de tota manera, que en cap de les biografies de Maragall no s’esmenti explícitament que, quan el matrimoni Maragall-Noble, amb les cinc filles grans, canvia de barri i gairebé de municipi –Sant Gervasi fins feia dos anys era independent–, al costat de la nova casa hi ha els sogres. ¿Potser en realitat els Noble-Malvido van ajudar econòmicament els Maragall-Noble perquè es poguessin traslladar allà i llavors tota la família, sogres inclosos, decidiren tàcitament que valia més no comentar-ho gaire? Hi ha una gran confusió entre els biògrafs de Joan Maragall –si concedim que hi ha hagut realment, fins ara, cap biografia veritable de Maragall– pel que fa a l’origen dels diners i del patrimoni de la família.
Sigui com sigui, el fet que els Noble-Malvido ja vivien al n. 51 d’aquell carrer de Sant Gervasi abans que els Maragall-Noble sembla prou documentat. Per exemple, la filla gran, Helena Maragall i Noble (1893-1988), escriu en els seus diaris personals, inèdits fins avui, sobre «les anades a casa dels avis Noble que vivien al carrer Alfonso XII, 51, Villa Maria. Hi anàvem [des del passeig de Gràcia, on vivien els Maragall-Noble del 1893 al 1896, o des del carrer Consell de Cent, on van viure del 1896 al 1899] o amb tren de Sarrià baixant a Gràcia o amb el tramvia de vapor que passava per la rambla de Catalunya i ens deixava al davant de la casa, això potser més endavant...» (p. 3) Tenint en compte que quan els Maragall-Noble es traslladen a Alfons XII l’Helena té set anys, l’anotació al diari és sobre fets ben primerencs i denota una bona memòria de la infància.


** Es va dir Alfonso XII a partir del 1879. Entre el 1874 i el 1879 s’havia dit carrer Colegio; i abans del 1874, fins a la cruïlla amb Sant Eusebi (més amunt no s’havia urbanitzat), carrer Paloma; durant els anys 1931-1939 es va dir carrer de Bèlgica.


(Aquest article està subjecte a revisió permanent i a modificacions constants que s’aniran incorporant al text a mesura que m’arribin dades que confirmin o desmenteixin les que ara avanço. Per començar, la fotografia que l’encapçala no és antiga, només té quatre anys. És clar, és antiga per a la T., que ara ha fet els tres, però no és el que la majoria de la gent entén per «antiga». Quan en trobi una d’antiga de debò la canviaré. Fins ara no he trobat cap foto prou vella de la casa, tal com era abans, ni a l’Arxiu Maragall, ni a la Biblioteca de Catalunya, ni a l’arxiu deLa Vanguardia, ni al de Lluís Permanyer, ni a l’Arxiu Històric de Barcelona, ni al de Sant Gervasi, ni a la Memòria Digital de Catalunya, ni a Fotos de Barcelona, ni aBarcelona Imatges amb Història... ni a cap altre arxiu, però continuaré buscant.)

5 comentaris:

Montse ha dit...

Una historia muy interesante. Ojalá que Pascual Maragall (l'home del abric como dice Puyal en su maravilloso Pregó de la Mercé) pueda ver actividad en esa casa antes de olvidarse de todo.

Mª Trinidad ha dit...

Montse, vivo en la misma acera, y Pascual Maragall, ya hace mucho tiempo que su mirada está perdida, lo veo muy amenudo con dos guardaespaldas,y esa villa, es un primor las palmeras y las jacarandas enormes de más de cien años, en las fotos no se aprecian, las de color las he hecho yo. Pero está muy bien cuidado, por él no te apures...
Un abrazo Montse y muchas gracias.
Mari Trini.

... ha dit...

Dr Josep Ripoll i Torras, nacido en Barcelona el 22 de julio de 1905, tercer hijo del matrimonio de F.Ripoll Fortuño (abogado, político y economista) y Carmen Torras, sobrina del famoso cirujano.

Desde bien pequeño Josep manifestó su inclinación hacia la medicina, diseccionaba animales y lo investigaba todo. Hombre de firmes convicciones religiosas pero a la vez con un espíritu liberal, lo que le llevó a separarse de cualquier institución de tipo oficial. Estudió medicina en la Facultad del Hospital Clínico de Barcelona, licenciándose en el año 1929 con la nota de excelente.

Aconsejado por su profesor Pere Nubiola fue a París para realizar una ampliación de sus estudios bajo la dirección de los profesores Fort y Voceau, en el Hospital Brocca, dedicándose especialmente a la tococirugía y a la esterilidad.

Un año después retorna a Barcelona y pasa a formar parte del cuerpo de guardia del Hospital Clínico bajo la dirección del profesor Nubiola; siendo autor del capítulo dedicado a la cesarea en la Enciclopedia Ginecológica Nubiola-Zarate.

En el año 1934 se casó con M.Enriqueta Espiau, compañera que le sirvió de apoyo y ayuda en todas las tareas que desarrolló. Tuvieron doce hijos. Durante la guerra civil, después de múltiples avatares, fue cirujano voluntario en el Hospital militar de la población de Oña.

Acabada la guerra, ingresó como auxiliar de la cátedra del Prof. Vicente Carulla, dedicándose al tratamiento del cáncer ginecológico quirúrgico y posteriormente, a su tratamiento con la aplicación del Radium.

Durante esta época, con un grupo de compañeros fundó la Clínica del Carmen en la ciudad de Badalona, pionera durante muchos años en tratamientos quirúrgicos y ginecológicos, creando un cuerpo facultativo con el objeto de atender a los enfermos de la S.A.Cros primera industria química del país.

En el año 1958 con la gran ayuda de su esposa inauguró la Clínica del Carmen, esta vez en Barcelona, dedicándosela a su madre que falleció cuando el tenia 3 años, remodelando la antigua clínica urológica de los Drs. Escayola. Aquí es donde, hasta su retirada de la medicina, desarrolló toda su acción basada en la observación y el tratamiento de los enfermos.

Pionero en la inducción del parto (hoy denominado parto a la carta) el año 1960 indujo el 80% de los 400 partos efectuados.

Introductor del sistema de anestesia al parto con el G.G. perfundiendo L.A.D.O. SI (Largatil Dolantina y Fenergan), perfeccionado el sistema de perfusión inventando un sistema de “by pass” para inyectar tres sueros a la vez, con un sistema regulador para conseguir llegar a la dosificación de tres gotas por minuto y una aguja para punciones intravenosas fruto de la colaboración con su compañero el analista Ricardo Roca de Viñals. Producido posteriormente por la casa Abbott bajo el nombre “Papillon”.

Durante este tiempo intuyó las unidades de oxitocina, puso en marcha un sistema de inducción del parto muy parecido al descrito después por la Escuela de Cardiff, y comenzó a hablar del fenomeno de la hipotensión en las parteras en decúbito supino por compresión de la vena cava.

Gran observador, defendía como herramientas principales del médico la historia clínica, la exploración y el sentido común, siendo secundarias las pruebas complementarias y de confirmación del diagnóstico.

Los que trabajábamos con él, recordamos sus sesiones críticas después de cada intervención o parto.

En los años 80, después de haber llegado a la cifra de más de 10.000 partos asistidos y miles de intervenciones ginecológicas dejó de ejercer la medicina, continuando su tarea 4 de sus doce hijos (Raimundo, Enric y Xavier como ginecólogos y Alegria como comadrona).


Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Muy bien ...

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Y que tendrá que ver la velocidad con el tocino...