LinkWithin

http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/

11 de abril de 2011

BARCELONA, GRAN HOTEL COLON, PLAZA CATALUNYA...1899-1902.


Pelai 1950
Imatge d'Enric Dodero del 1900-1910, al fondo el Hotel Colón.









Hotel Colon, Plaza Cataluña. 1916-1918. foto Zerkowitz
Construcción del Hotel Colon...1897

Barcelona Febrero 1934












http://arquicatalana.blogspot.com/2010/09/andreu-audet-i-puig_03.html


Andreu Audet i Puig | Ruta Europea del Modernisme
Gran Hotel Colón (Barcelona, Catalunya) | Wikipedia
[desaparegut, foto posterior a la reforma i ampliació de 1916-18 feta per Enric Sagnier]
1899-1902: Andreu Audet (projecte i construcció)



L'hotel Colón[J.M. Contel, 
 (Ajuntament de Barcelona), octubre de 2010]

El 1888, Artur Vilaseca va instal·lar un gran cafè a la plaça Catalunya, a tocar del passeig de Gràcia, el qual, pel seu estil, va ser ràpidament conegut popularment com "La Pajarera". L'èxit d'aquest cafè va durar fins al mes de febrer de 1895, quan va plegar per donar pas a un nou edifici, l'hotel Colón, amb projecte de l'arquitecte Andreu Audet, entre el final del segle XIX i començament del XX.
A la planta baixa de l'edifici, s'hi instal·là un local que ben aviat es va convertir en un punt de referència i de trobada de la societat barcelonina. L'hotel Colón passà ràpidament de ser un cafè amb salons de billar, a convertir-se en un dels millors hotels d'Europa, a més de ser reproduït en moltes postals de l'època.
El 1919, l'edifici va ser enderrocat [sic] i en el seu lloc es va construir un nou hotel projectat per l'arquitecte Enric Sagnier. El 1924, en crear-se Ràdio Barcelona, la primera emissora radiofònica de l'Estat, l'antena de l'emissora es va instal·lar a la coberta de l'edifici.

Una dècada després, durant la guerra civil, l'hotel Colón hi va tenir un paper important. Primer, el 19 de juliol, es van fer forts dins l'hotel un grup dels militars revoltats contra el govern legal de la República. Poc després, l'hotel va ser confiscat pel PSUC, que es va instal·lar en l'edifici. Durant els fets de maig de 1937 es va produir un combat intens entre les forces del PSUC, atrinxerades a l'hotel, i les de la CNT i POUM, atrinxerats a l'edifici de la Telefónica.
Acabada la guerra, com que l'edifici estava molt malmès, va ser tancat fins que al començament dels anys quaranta va ser enderrocat i al seu lloc se'n va aixecar un de nou d'estil neoclàssic, obra d'Eusebi Bona i Puig i amb escultures de Frederic Marés.





CríticaGran Hotel Colón (Barcelona, Catalunya)
 Desaparegut)amb arrambadors de la Casa Miralles]
1899-1902: Andreu Audet (projecte i construcció)





Catàleg de l'Exposició: "Hermenegildo Miralles, arts gràfiques i enquadernació"[Aitor Quiney, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, abril de 2005]

[...] Hermenegildo Miralles, breu referència biogràfica
[...] Miralles va ser editor i impressor. Es va dedicar a la realització de tot tipus de manufactures de paper: encunys, bisellaments, imitació de teixits, blondes i brodats. Va practicar el dibuix i la pintura sobre pergamí i vitel·les. Es va dedicar a l'enquadernació en totes les seves manifestacions, la industrial i l'artística, en art modern i retrospectiu, les executades en cuir incís, repussat i pintat, en mosaic i en daurat, amb cisellats i pintats de talls. Va inventar un nou sistema de rajoles d'imitació i derivats de les arts decoratives. Va ser l'autor de més de 400 etiquetes comercials per als més variats productes alimentaris, farmacèutics, de tabac. Va ser l'autor de cromos, de plafons decoratius, de caixes de llautó de luxe, dels més variats productes gràfics destinats a la publicitat talment cartells, targes postals, joguines, calendaris, marques i anuncis. Va ser l'editor i l'amo de la revista Hispania. En fi, va ser una font inesgotable de recursos, tots ells aplicats des de les arts gràfiques amb una superba destresa i una qualitat irrefutable.

[...] Les arts gràfiques al servei de les arts decoratives
Les "Rajoles d'Imitació"
La mecanització del segle XIX i el seu desenvolupament posterior en les arts aplicades van tenir com a conseqüència l'aparició de nous procediments tècnics i nous usos, a més de canvis en els conceptes artístics. Repetim-los: l'aparició de la litografia i els nous sistemes d'estampació, el sorgiment d'un nou concepte de publicitat i comerç, la democratització de la imatge impresa, la gran desclosa de productes per satisfer les necessitats de la vida quotidiana, etc. Un paper rellevant en els avenços i en la posada en escena dels nous productes nascuts d'aquesta nova era industrial van ser les exposicions universals i les exposicions d'indústries artístiques [Per aprofundir en el tema de les exposicions vegeu Pilar Vélez, "De les Arts Decoratives a les Arts Industrials" a Art de Catalunya, vol. 11. Edicions l'Isard. Barcelona, 2000]. A Catalunya, des del 1822 i durant tot el segle XIX van tenir lloc diverses exposicions, que van acabar de consagrar-se en esperit amb l'Exposició Universal del 1888. A partir de l'èxit d'aquesta Exposició, en la qual Miralles va participar i va obtenir la Medalla d'Or per les seves enquadernacions artístiques i industrials, l'Ajuntament de Barcelona va decidir fer-se càrrec de l'organització periòdica d'exposicions de belles arts i d'arts industrials, que es van iniciar amb l'Exposició General de Belles Arts del 1891.

[...] En aquest context de canvis en les arts decoratives que s'esdevé a finals del segle XIX, cal parar esment de nou en la personalitat de Miralles i en la seva adscripció als nous temps. Miralles va dignificar l'art gràfic en aplicar-lo a les arts decoratives i industrials, en inventar-se productes com les rajoles d'imitació a partir de cartró pedra i, finalment, en crear altres variants en l'art de la ceràmica.

[...] Veiem com els seus coneixements en arts gràfiques i el seu esperit inquiet l'impulsen a inventar productes, a descobrir-ne de nous i a aplicar els seus coneixements a d'altres branques de la indústria.
Aquest mateix any de 1892 presenta una instal·lació de 7 metres d'ample per 4 de fons a l'Exposició Nacional de Mostres Artístiques i Internacional de Reproduccions. Allí presenta enquadernacions artístiques i diversos treballs litogràfics. Però sobretot "azulejos hispanoárabes y guadameciles cordobeses de imitación ejecutados por medio de cartón y litografia" [Catàleg de l'Exposició Nacional de Mostres Artístiques i Internacional de Reproduccions, 1892, Impremta de Henrich y Cía, Pasaje Escudillers, 4. Barcelona. P. 81, núm. 312]. A la crònica de la Ilustració Catalana feta per a l'"Exposició", Narcís Oller, amic íntim de Miralles, després de queixar-se de la manca de resposta del públic barceloní i de valorar amb gran interès els productes presentats -superiors a vegades als de l'Exposició de 1888-, diu:





Gran Hotel Colón (Barcelona, Catalunya)
[desaparegut, detall de la façana]
1899-1902: Andreu Audet (projecte i construcció)








L'interior a Barcelona en el segle XIX[Maria Isabel Rosselló i Nicolau, Tesi Doctoral (Departament de Composició Arquitectònica, Programa de doctorat Teoria i història de l'arquitectura, Universitat Politècnica de Catalunya, UPC; Director: Pere Hereu i Payet), Barcelona, juliol de 2005]

[...] Tercera part. El tractament de la superfície en els interiors del tombant del segle XIX al XX
[...] 3.3. Formes de producció
La riquesa expressiva que hem vist en aquests interiors respon a la voluntat formal alhora que requereix que estiguin a punt els recursos materials. Només es pot arribar a aquests resultats si existeix una indústria que proporciona els materials necessaris, com ara paviments, revestiments, papers pintats, teixits, etc.; si es revitalitzen les tècniques tradicionals, tècniques com ara els estucs, els esgrafiats, els vitralls i la forja, entre altres, perquè se'n pugui fer ús a partir de les exigències arquitectòniques de finals del XIX; i, finalment, si hi ha un ventall d'artistes i artesans que entenen les exigències formals de finals de segle i s'impliquen en la seva renovació.
El que ens proposem ara és concretar què aporta la indústria, en què consisteix el procés de revitalització de les tècniques i quin paper hi fan els artistes i artesans. En aquest nou context, qui canalitza els gustos i les demandes dels estadants i els transforma en solucions concretes és l'arquitecte. L'arquitecte és qui condueix cap a l'objectiu final.

3.3.1. Indústria
En les últimes dècades del segle XIX la indústria assumeix millores en el procés de producció (forns, premses, extrusores, etc.) i incorpora materials que, com el ciment, s'han anat posant a punt al llarg del XIX. Aquesta nova situació permet que apareguin nous revestiments i que s'actualitzin alguns revestiments ja existents. Hi ha uns industrials que a partir del seu enginy i de la seva capacitat d'experimentar i de buscar arreu novetats i noves patents posen a l'abast de l'arquitectura nous materials i noves tècniques o bé n'actualitzen altres d'existents. Al mateix temps, la indústria és cada vegada més sensible a les modes i als canvis formals. Hi ha una voluntat de renovar els models i d'adequar els productes a les noves tendències formals. Artistes i arquitectes entren en el procés de disseny, la qual cosa permet a la indústria comercialitzar alguns revestiments dissenyats per aquests.
El que ens proposem és, en primer lloc, concretar quins són alguns dels materials nous. Ens referirem al mosaic de la Casa Nolla, al mosaic hidràulic i al cartró pedra. En segon lloc, aportar el coneixement d'alguns materials i tècniques existents que es renoven formalment i s'actualitzen a partir de millores en la producció. És el cas d'alguns elements de ceràmica, dels teixits i dels papers pintats. Finalment, volem mostrar que la renovació formal de tots aquests materials depèn de la incorporació d'artistes i arquitectes en el procés de disseny.

Gran Hotel Colón (Barcelona, Catalunya)
[desaparegut, vista de la sala de música i lectura amb arrambadors de la Casa Miralles]
1899-1902: Andreu Audet (projecte i construcció)



3.3.1.1. Materials nous
[...] Rajoles de cartró pedra
Les rajoles de cartró pedra són una patent d'Hermenegild Miralles per a la realització, principalment, d'arrambadors per a interiors. L'aparença és semblant a la rajola de València i els dibuixos i els acabats superficials es prenen dels models ceràmics.

És un material que hem d'entendre com un invent, per la qual cosa la seva pervivència està vinculada a la casa comercial. Pel que sabem, és al mercat durant un període de temps delimitat. Inicialment ho havíem valorat com una raresa, una excepcionalitat interessant, però sense gaires conseqüències. En adonar-nos que aquest material s'empra en obres d'Antoni Gaudí i de Josep Puig i Cadafalch, entre d'altres, la nostra valoració inicial va canviar. No és tant un material anecdòtic, un invent més o menys reeixit, sinó que en un determinat moment el cartró pedra va oferir unes possibilitats formals que es van introduir entre alguns dels arquitectes més rellevants del moment. La demanda d'expressivitat sensorial i de revestiments lluïts també es podia cobrir amb aquest nou material. És un material de baix cost, lleuger i fàcilment emmotllable; per tant, permet solucions agosarades de gran expressivitat. Un exemple que visualitza aquesta afirmació són les rajoles que revesteixen el parament del fumoir, els revoltons del menjador i d'un dels dormitoris de la primera planta de la Casa Vicens [Vegeu BIZAR, Xavier: El tractament de la superfície de la Casa Vicens. Treball de final de carrera inèdit. Tutora: Maria Isabel Rosselló Nicolau. Barcelona, Escola Superior d'Edificació de Barcelona, UPC. Curs 1998-1999. Es guarden unes fotografies del dormitori a la Càtedra Gaudí].

Als treballs i estudis realitzats [SALA, Teresa M.: "Talleres y artífices del modernismo", El modernisme, 2 vol., Barcelona, Olímpiada Cultural, 1990, p. 265; GARCÍA ESPUCHE, Albert: El quadrat d'Or. Centre de la Barcelona modernista, op. cit., p. 272 i 275; SALA, Teresa M.: "Interior(s) de Gaudí", Barcelona, Gaudí. Art i disseny [catàleg publicat amb motiu de l'exposició], Fundació Caixa de Catalunya, 2002, p. 40; CASANOVA, Rossend: "Gaudí i els seus col·laboradors: artistes i industrials a l'entorn de 1900", Gaudí 2002. Miscel·lània, Barcelona, Planeta, Ajuntament de Barcelona, 2002, p. 260] a l'entorn dels revestiments i de les tècniques emprades en l'arquitectura del tombant del segle s'esmenta l'existència d'aquest material, però sempre molt succintament, de passada. És per aquest motiu que considerem interessant exposar la informació que hem recollit a partir de les publicacions i dels anuncis a la premsa fets pel mateix Hermenegild Miralles. L'any 1894 publica el catàleg Azulejos cartón-piedra. Patente de invención ... Nuevo elemento para la decoración. Arrimaderos, frisos, artesonados, muebles, etc., etc. No se rompen, son ligeros, impermeables y baratos. La portada és dissenyada per Josep Pascó, que com hem vist és un col·laborador habitual de la Casa Escofet i autor d'interiors com la casa de Ramon Casas.

És un material, tal com es descriu al catàleg, fet a base de tres classes de cartró heterogenis, íntimament lligats entre si per pressió hidràulica. La producció més habitual és la de rajoles de 20 x 20 centímetres amb una aparença molt semblant a les rajoles de València. Els models que s'ofereixen són com els ceràmics, sobretot d'inspiració islàmica i historicista. Alguns són en relleu imitant el relleu per aresta de les rajoles ceràmiques. Ambdues cares de cada peça i els cantells s'envernissen per assegurar un aspecte lluent i per impermeabilitzar.
Els arrambadors són la solució més habitual, però també, com hem vist a la Casa Vicens, es podien fer algunes peces expressament [Pensem, sense tenir-ne cap confirmació documental explícita, que Miralles és un home conegut en els ambients arquitectònics, ben relacionat i amb una certa capacitat d'experimentar amb el producte amb què treballa. Probablement en alguns casos proporcionava peces fetes expressament o feia proves amb els altres protagonistes del final de segle]. A l'última pàgina del catàleg es diu que es pot trobar "en los principales almacenes de papeles pintados, se encargan de hacer las instalaciones, dar precios y cuantos detalles se les pidan".



Gran Hotel Colón (Barcelona, Catalunya)
[desaparegut, vista del menjador del pis principal amb arrambadors de la Casa Miralles]
1899-1902: Andreu Audet (projecte i construcció)



El procés de col·locació s'explica detalladament al catàleg; a més, s'adjunta un dibuix per ajudar a la comprensió del procés. Per col·locar un arrambador de cartró pedra, el que s'ha de fer en primer lloc és fixar una motllura horitzontal de fusta a vint centímetres del terra i una altra motllura, igual que l'anterior, a la part superior. Ambdues han de tenir una petita galga per encaixar els llistons verticals sobre els quals es claven les rajoles de cartró pedra. Hi ha dos tipus de llistons, uns de 2,4 centímetres, que coincideixen amb les juntes verticals, i uns altres disposats entremig de 1,4 centímetres, que fan de suport en el centre de les rajoles per evitar que s'enfonsin. Tant les rajoles com els llistons es claven amb puntes. A cada rajola hi ha vuit puntes, tres a cada costat i dues al mig. Es comença per una cantonada, es fa una incisió vertical a la part posterior de les rajoles, de manera que es puguin doblegar i fer el caire. Segons publicita l'empresa, qualsevol fuster una mica pulcre pot fer-ne la col·locació. Al sòcol inferior, els vint centímetres que queden per sota de la motllura es pinten amb pintura a la cola, d'un color fort; d'aquesta manera es pot fregar sense malbaratar les peces.

Els avantatges que argumenta l'empresa en comparació amb els arrambadors ceràmics amb què competeix són la facilitat i rapidesa de col·locació, que no es trenquen, que són lleugeres (120-150 grams la peça), cosa que n'economitza el transport, i no es trenquen pel camí, que es poden treure i posar, i el baix preu en relació amb l'efecte que produeixen.
Aquests avantatges, a més de les possibilitats formals, permeten que aquest material tingui una certa repercussió: el trobem en obres de compromís i de renom. La mateixa Casa Hermenegildo Miralles fa una publicació on es recullen les obres més emblemàtiques [HERMENEGILDO MIRALLES [firma comercial]: Barcelona, l'empresa [?], s.d. Biblioteca de Catalunya. Secció de Gràfics. Signatura: V(7). Propaganda comercial, construcció, format CB. No es guarden les tapes]. És una publicació feta amb la finalitat de prestigiar el producte.

A través d'aquesta publicació sabem que hi ha arrambadors de cartró pedra al Gran Hotel Colón, de l'arquitecte Andreu Audet, de l'any 1902 [Es poden veure algunes imatges d'aquests interiors a: GARCÍA ESPUCHE, Albert: El quadrat d'Or. Centre de la Barcelona modernista, op. cit., p. 272-275]; a l'Hotel Tèrminus, de Josep Puig i Cadafalch, de 1903 [Es poden veure imatges d'aquests interiors a: ibídem, p. 290. També a CASAMARTINA I PARASSOLS, Josep: L'interior del 1900. Adolf Mas fotògraf, op. cit., p. 135]; al Cafè Torino, de Puig i Cadafalch; també al sostre d'un saló interior d'Antoni Gaudí, de l'any 1902 [És l'exemple més remarcat a la bibliografia. GARCÍA ESPUCHE, A.: El quadrat d'Or. Centre de la Barcelona modernista op. cit., p. 293; CASANOVAS, R.: "Gaudí i els seus col·laboradors. Artistes i industrials a l'entorn de 1900", op. cit., p. 261. SALA, T. M.: "Interior(s) de Gaudí", op. cit., p. 40]; també al palau dels marquesos d'Alfarràs [No sabem del cert si es tracta del palau dels marquesos d'Alfarràs del carrer Ample, actualment desaparegut, o si es tracta d'un altre palau dels marquesos situat a Horta. Els jardins d'aquest palau han donat el nom de laberint a tot el conjunt. Vegeu: SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume (dir.): Història de Barcelona, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, volum 5. "El desplegament de la ciutat manufacturera", p. 173], interior d'inspiració islàmica. Per altra banda, també hem pogut saber que aquest material s'empra al menjador de les caves Codorniu, de Josep Puig i Cadafalch, dels anys 1901-1904.

Totes les obres que hem esmentat en què s'empren aquestes rajoles i les referències trobades [Hem localitzat una propaganda comercial a la publicació Arquitectura y Construcción, any I, núm. 18, Barcelona, 23 de novembre de 1897, p. 280-281] circumscriuen aquest material en un període de temps relativament curt: des dels anys noranta, tot i que hi ha l'exemple anterior de la Casa Vicens [A més dels revoltons del menjador, Rossend Casanova apunta que també es van emprar al fumoir (CASANOVA, Rossend: "Gaudí i els seus col·laboradors: artistes i industrials a l'entorn de 1900", Gaudí 2002. Miscel·lània, Barcelona, Planeta, Ajuntament de Barcelona, 2002, p. 260)], fins als primers anys del segle XX. Probablement és el temps en què la firma comercial és en actiu. No sabem si la curta vida d'aquest material respon a aquesta limitació comercial o hi ha altres raons que el fan inviable a partir d'un moment determinat.





Gran Hotel Colón (Barcelona, Catalunya)
[desaparegut; a dalt, presidint la Plaça de Catalunya]
1899-1902: Andreu Audet (projecte i construcció)







Turisme i arquitectura en la Barcelona d'inicis de segle XX[Maria Isabel Rosselló i Nicolau, Pamela Valdivia i Pardo (Universitat Politècnica de Catalunya), XI Congrés d'Història de Barcelona – La ciutat en xarxa (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona), 2009]

A inicis del segle XX, el turisme va jugar un paper fonamental com a motor de modernització de la ciutat de Barcelona, va ser un dels mecanismes per a fer de la ciutat una metròpoli i fou un argument –entre d'altres– per a revalorar el patrimoni arquitectònic de la ciutat, per endegar algunes transformacions urbanes i per posar a punt nous serveis. El turisme, a més, afavorí la creació d'espais urbans significatius i identificadors. Per a assumir el turisme que venia, també calia dotar la ciutat d'equipaments hotelers adequats a les exigències de confort, higiene i singularitat arquitectònica existents en altres ciutats europees.
El punt de partida d'aquesta comunicació és l'Exposició Universal de 1888, quan s'aixecà l'Hotel Internacional, que només es justificava a partir de l'efemèride en qüestió i d'aquí el seu caràcter efímer. Per contra, al final del recorregut, ens trobem amb l'Exposició Internacional de 1929, amb uns hotels que van esdevenir alguna cosa més que simples equipaments de serveis, per passar a formar part de les mateixes icones turístiques de la ciutat, fins al punt que la imatge d'un gran hotel es mostrava com a referent de modernitat i de progrés a la ciutat: el cas més emblemàtic fou el Gran Hotel Colón.
Aquest treball ens permet constatar, d'una banda, el paper que jugaren els hotels en el context de modernització de la ciutat, i de l'altra, analitzar l'evolució de l'arquitectura hotelera pel que fa a equipaments i serveis.

El turisme, motor de modernitat
Durant el període en què centrem la nostra anàlisi és quan a Barcelona es començà a prendre consciència de la importància d'atreure viatgers, de ser un lloc de referència turística a Europa per tal d'endegar la modernització de la ciutat. Hi hagué una clara voluntat, sobretot en els àmbits econòmics, de fer de la ciutat una metròpoli a l'alçada de les grans ciutats europees.
El turisme fou un factor clau en la transformació de les ciutats europees. Un turisme que estava vinculat, entre d'altres, a un fet que considerem central al llarg del segle XIX: la celebració de les exposicions universals. Les exposicions universals celebrades en les diferents ciutats europees i nord-americanes incidiren activament en la seva transformació. L'exposició era per ella mateixa una gran efemèride que comportava repercussions de molt diversa índole, i d'entre totes, la que ara ens interessa destacar és la que estimulava el viatge, el desplaçament de les classes benestants per tal de conèixer les novetats que comportava l'esdeveniment. En aquest sentit, ciutats com Londres, París i Xicago, com a receptores de les grans exposicions, però també d'altres com Frankfurt, Amsterdam i Niça, on se n'hi celebraven de més modestes, utilitzaren les grans exposicions per atreure milers de visitants, beneficiant-se d'aquesta situació per a mostrar, per una banda, el potencial industrial i comercial del país, però també, per l'altra, la seva pròpia força com a ciutat, com a escenari urbà atractiu per ell mateix. La ciutat oferia atributs metropolitans, luxosos escenaris de consum i atraccions de lleure.

Des de Barcelona, a finals del segle XIX i començaments del XX s'endegaren diverses iniciatives que, tal i com hem esmentat que passava en altres ciutats, buscaven, precisament, convertir la ciutat en un pol d'atracció de viatgers. Les exposicions de 1888 i 1929, que emmarquen el nostre àmbit d'estudi, es plantejaven també com a element de crida, de promoció i de difusió de la ciutat. Era una clara aposta, en primer lloc, per ser un referent a la Mediterrània, i després, per aspirar a jugar un paper decisiu com a ciutat en el conjunt d'Europa.

El primer gran esdeveniment que va atreure viatgers d'arreu del món fou l'Exposició Universal de 1888. Les repercussions i els canvis que va comportar aquest fet s'han estudiat a fons en els treballs monogràfics que s'han publicat d'ençà del centenari [AAVV, Arquitectura i ciutat a l'Exposició Universal de Barcelona, 1888, Barcelona, Edicions UPC, 1988]. El que ens interessa destacar aquí és la preocupació que hi havia en l'entorn de l'organització per fer de la ciutat un lloc atractiu per al visitant, i l'interès per mostrar la ciutat com a una metròpoli moderna a l'alçada de les altres ciutats a Europa. Aquesta idea la podem copsar a través de la Guía itineraria y descriptiva de Barcelona, de sus alrededores y de la Exposición Universal [Juan ARTIGAS, Guía itineraria y descriptiva de Barcelona, de sus alrededores y de la Exposición Universal, Barcelona, Librería y Tipografia Católica, 1888], una de les primeres guies dissenyades per al visitant (documentació que més endavant emprarem per a conèixer les instal·lacions hoteleres). En aquest sentit, és molt significatiu com es presentava la ciutat i quins eren els seus referents:

1914
El començament de la Gran Guerra, l'any 1914, marcà amb més o menys intensitat la vida i els esdeveniments europeus; per aquesta raó pensem que és important conèixer quina era la situació hotelera a Barcelona just abans de la Guerra Mundial. Malgrat que l'Estat espanyol en quedà al marge, totes les ciutats estatals, i especialment Barcelona per la seva proximitat a la frontera, es veieren fortament alterades, ja sigui per l'arribada de gent d'arreu per mor del conflicte bèl·lic o bé perquè es paralitzaren projectes i propostes que implicaven la participació internacional. Ens referim a la proposta de l'Exposició Internacional de la Indústria Elèctrica que es plantejà per primera vegada el 1913 i s'havia de celebrar el 1917.

A més, en clau estatal i local, durant el període que va de 1902 a 1914 es produïren altres fets molt significatius en l'evolució dels equipaments hotelers. L'any 1909 s'aprovà una Reial Ordre que establia les normes per les que s'havien de regir els allotjaments turístics a l'Estat espanyol. Determinava mesures sobre preus o creava el llibre oficial de reclamacions amb l'objecte de protegir el client de cobraments indeguts. Aquesta ordre comportà la publicació de la primera guia oficial d'allotjaments.
En l'àmbit barceloní hem d'afegir que, tal i com hem comentat prèviament, a partir de 1910 la Sociedad de Atracción de Forasteros publicà les seves pròpies guies d'hotels, pensions i fondes. I l'any 1914, la revista Barcelona Atracción publicà per primera vegada el llistat d'hotels, fondes i pensions amb els respectius preus.
Per últim, un altre fet que hem de tenir en compte com a raó de tall entre aquest període i el posterior és l'epidèmia de tifus que es declarà a finals de 1914. Aquest fet motivà la necessitat de prendre mesures, i els resultats d'elles les podrem valorar en el proper període.

Pel que fa a la construcció de nous hotels i la seva localització veiem, per una banda, que no hi havia cap canvi substancial respecte al moment anterior. Es consolidava la plaça de Catalunya com a indret propi per als hotels, amb l'Hotel Colón com el més emblemàtic, però no se'n construïren de nous. Els dos hotels que hi havia al costat de mar, l'Hotel Continental i l'Hotel Inglaterra, ambdós passaren a formar part de la cadena d'hotels Bristol, i així, el segon canvià de nom i s'anomenà a partir d'aleshores Hotel Bristol. El centre de la Rambla i els seus voltants seguien sent l'indret amb més activitat hotelera de Barcelona.
Per altra banda, el que és significatiu és que l'augment de l'activitat turística havia comportat la creació de més hotels i que aquests havien aparegut, de manera generalitzada, a prop de la Rambla més cèntrica. Ens referim a l'Hotel Nuevo Universal i a l'Hotel Madrid, al carrer de la Boqueria; a l'Hotel Internacional a la Rambla del Centre; a l'Hotel París al carrer del Cardenal Casañas; a l'Hotel Suizo al portal de l'Àngel; a l'Hotel Massagué al carrer de Santa Anna; al Royal Hotel Mueblé al carrer del Carme; i, finalment, a l'Hotel Imperial al carrer de Sant Pau.
Cap d'aquests hotels tenia la categoria de l'Hotel Colón, la qual cosa ens indica que l'arribada de viatgers ara agafava un ventall social molt més ampli. També hi havia un altre element d'anàlisi respecte a la localització d'aquests hotels: ens indica que la consolidació de l'Eixample, al marge de la plaça de Catalunya, com a lloc de grans equipaments, era encara incipient, no hi havia un trasllat decidit.

"(...) hem donat un gran pas en gust y perfecció. He vist fins quelcom d'especial, de nou, completament nou, com son les motlluras grabadas qu'exposa la casa Pujadas y Companyia de Sabadell, y les imitacions d'azulejos y de guadamecils del inteligentíssim industrial don Hermenegildo Miralles que paran al més llech y l'encisan una bona estona.
Qui no veu, per ventura, devant la brillant instalació del senyor Miralles, un nou camí per la decoració? Un nou medi de ferla elegant, distingida, aparentment rica y sumament barata per a les mitjas fortunas, pera tants y tants establiments d'aquells que necessitan la nota brillant y que no podían obtíndrela sinó amb un cost desmesurat? Aquelles imitacions de cuiros repujats, de rejoles morescas ab relleus y reflexos metálichs, quanta aplicació no tenen á les parets, sostres y mobles? Quines notas més brillants y suntuoses no's poden combinar amb aquests elements, per pocs diners?"






Gran Hotel Colón (Barcelona, Catalunya)
[desaparegut, vista del saló d'una habitació amb arrambadors de la Casa Miralles]
1899-1902: Andreu Audet (projecte i construcció)



[...] El 1897 Miralles torna a presentar les seves rajoles d'imitació a la Exposición de Industrias Modernas de Madrid. La instal·lació torna a ser superba. En ella hi ha representada tota la tipologia de productes de la Casa Miralles. El 1898 es presenta a la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona, en la qual, ultra exposar-hi el cartell anunciador de la revista Hispania, obra de Ramon Casas, va presentar les rajoles i els elements decoratius de cartró pedra.
[...] Aquests productes, les rajoles d'imitació, que al capdevall pertanyen al camp de les arts gràfiques, van adquirir ràpidament rellevància entre el potencial públic consumidor i els arquitectes, els quals hi van veure, per la vistositat, qualitat i bon preu, possibilitats immenses per decorar els interiors de les cases. D'entre els arquitectes que van fer ús de les rajoles d'imitació, cal destacar-ne tres: Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i Andreu Audet. Entre el 1892 i 1902, aquests arquitectes van utilitzar per decorar els interiors de les construccions per ells creades no només les rajoles d'imitació sinó també arrimadors, teginats, frisos, plats, marcs, motllures, mobles, que tenien com suport cartró, llauna, metall o fusta... És a dir, la major part d'elements amb què Miralles va contribuir des de les arts gràfiques al progrés de l'arquitectura.

[...] Carles Llobet i Busquets i les Rajoles Imitació
Un dels artistes que van tenir una labor més destacada en la confecció dels dibuixos i composicions per a les rajoles va ser Carles Llobet i Busquets. Aquest artista i dibuixant entra en contacte amb Hermenegildo Miralles el 1896 -quatre anys després de la invenció de les rajoles imitació- per dibuixar i pintar els projectes en litografia de les rajoles, plafons decoratius i plats, els quals, reproduïts, imiten la majòlica. El 1897 Llobet entra definitivament a ocupar la plaça de dibuixant-director artístic dels tallers de Miralles i a partir d'aquest moment serà la persona que dissenyarà la major part de rajoles imitació i moltes altres iniciatives sortides d'aquí.

[...] Els productes Miralles aplicats a la decoració d'interiors
Llobet, en tant que dibuixant i director artístic de la Casa Miralles, serà la persona a qui Miralles confiarà la confecció i execució dels dibuixos de les rajoles imitació per als arquitectes més amunt citats: Puig i Cadafalch, Gaudí i Audet.

[...] El Gran Hotel Colón i l'arquitecte Andreu Audet
Llobet va oferir també els seus serveis com a dibuixant i responsable dels tallers de Miralles a un altre arquitecte: Andreu Audet. Per a ell va projectar i executar els elements decoratius del Gran Hotel Colón, també a hores d'ara desaparegut. Aquests elements decoratius constaven bàsicament de dissenys d'arrambadors. Uns estaven destinats a la galeria del pis principal, amb l'estil floral Art Nouveau. Uns altres, als salons de música i lectura i tenien diferent factura, tot i ser del mateix estil que els anteriors. D'altres se situaven als salons de les habitacions, estaven fets amb metalls, eren allargats i tenien motius florals. Finalment, hi havia a l'hotel arrambadors fets amb una combinació de fusta i cartró pedra per al saló menjador del pis principal, el qual era lineal i distint de la resta.
El Gran Hotel Colón va ser bastit el 1902 i estava ubicat a la Plaça Catalunya. Va ser també un edifici espectacular i amb el seu pur estil Art Nouveau importat de les capitals europees va representar una gran novetat a Barcelona.

"Barcelona moderna reúne todas las condiciones, todos los atractivos de los grandes pueblos modernos de Europa y América. Es la Marsella francesa, el Liverpool inglés, el Hamburgo alemán y el New York norteamericano."




L'èxit de l'Exposició del 1888 esperonà els diferents sectors implicats a organitzar-ne una de nova com a estímul per a la modernització. L'any 1913 es plantejà la celebració de l'Exposició Internacional de la Indústria Elèctrica i General Espanyola. La data prevista per a la seva celebració era el 1917. Amb aquest objectiu, es va decidir, el 1915, que l'emplaçament fos la muntanya de Montjuïc. La Primera Guerra Mundial obligà a posposar de manera indefinida el projecte, però es mantingué la voluntat de portar-la endavant. A partir d'aquell moment, la celebració d'una gran exposició fou una fita que seguí vigent i esperonà diverses iniciatives durant dues dècades, fins a la celebració, el 1929, de l'Exposició Internacional de Barcelona. Al llarg de tot el dilatat procés de gestació de l'Exposició, hi estigué molt present la vinculació d'aquesta amb l'arribada de molts visitants i la modernització de la ciutat. Els sectors entorn del turisme esperonaren aquest fet i es prepararen per donar una resposta adient, com ho demostra la celebració, l'any 1919, del primer congrés del turisme.

D'altra banda, durant aquest període, al marge de les iniciatives de grans exposicions, es donà un altre fet molt significatiu en la consolidació del turisme a Barcelona: la creació, l'any 1908, de la Sociedad de Atracción de Forasteros (Syndicat d'Initiative) [Vegeu la comunicació presentada a aquest mateix congrés: "La Societat d'Atracció de Forasters de Barcelona com a estructura de poder" d'Albert Blasco i Peris]. Es tractava d'una iniciativa privada en la que hi participaren nombroses persones vinculades a la Lliga Regionalista de Catalunya. El seu primer president fou Domingo Sanllehy, que ja havia dut a terme un any abans, en qualitat d'alcalde de Barcelona, una iniciativa similar en l'àmbit municipal. Havia creat, vinculada a governació, la subcomissió anomenada Turismo y Atracción de Forasteros. Les dificultats burocràtiques i administratives feren necessari crear una entitat independent fora de l'administració.

Aquest organisme es va encarregar de la difusió turística de Barcelona i els seus voltants a través d'una intensa propaganda. La seva faceta més destacable és la publicació de guies, àlbums, butlletins turístics de difusió internacional, etcètera. Algunes de les publicacions més rellevants foren: Barcelona (butlletí); Touring Review; Barcelona Artística e Industrial, publicada el 1907; Select Guide of Barcelona, la primera publicada el 1910; a més, es van editar un seguit de guies com: Guía del turista en Barcelona; Guía de Hoteles, Pensiones y Fondas, Guía de Restaurantes, Pensiones y Fondas [Totes aquestes guies s'anuncien amb imatges a la revista Barcelona Atracción publicada el desembre de 1913. Són una mostra de l'intensa tasca de propaganda que dugué a terme la Sociedad Barcelona Atracción], i a més va patrocinar, l'any 1912, la pel·lícula Barcelona: perla del Mediterráneo, distribuïda només a l'estranger.

De les publicacions de la Sociedad de Atracción de Forasteros, la que va tenir més ressò internacional fou la revista Barcelona Atracción. El primer número va apàreixer el 1910 i es va publicar fins a començaments de la guerra civil, moment en què es va deixar de publicar, fins que va reaparèixer de bell nou a partir de 1941, amb unes altres condicions.
L'interès pel turisme que mostraven totes aquestes iniciatives evidenciaven la necessitat de posar a punt equipaments hotelers que puguessin acollir els viatgers; entenent els viatges en el sentit de lleure i, per tant, entenent que havien de ser uns equipaments confortables i moderns. En aquest sentit, és molt significatiu el que deia Roger Adolphe Lacan en el seu article publicat l'any 1928 a la revista Barcelona Atracción: "Pas de turisme sans hôtels" [M. Roger Adolphe-Lacan és un advocat col·laborador amb la revista Barcelona Atracción. L'abril de 1928 va publicar l'article: "Le tourisme en Espagne". En aquest article aportà la seva visió del sector turístic].

Arquitectura per al turisme: hotels
Per poder resseguir de manera exhaustiva la creació, evolució i transformació dels diferents hotels, ens hem basat en les guies publicades durant el període d'estudi. Aquesta documentació ens ha permès establir una seqüència en la construcció dels hotels, que anirem apuntant i resseguint a partir de la identificació i localització de cada un dels que s'edificaren a Barcelona entre 1888 i 1929. Podem parlar de cinc moments significatius: 1888, 1902, 1914, 1919 i 1929. De cada un d'aquests períodes hem identificat, en un plànol de l'època, els hotels existents i on s'ubicaven, de manera que podrem copsar l'evolució d'aquest equipament dins de la ciutat. El nostre estudi es cenyeix només als establiments considerats aleshores de categoria. En alguns casos és difícil de precisar el nivell de cada un dels hotels, ja que no existia en aquell moment un referent objectiu, com són actualment les estrelles. La qualitat dels establiments venia definida per les mateixes guies i, a vegades, el criteri era força difús.


Gran Hotel Colón (Barcelona, Catalunya)
[desaparegut, foto prèvia a la reforma i ampliació de 1916-18 feta per Enric Sagnier]
1899-1902: Andreu Audet (projecte i construcció)


[...] 1902
El criteri que hem seguit per establir l'any 1902 com un any de referència en el procés de construcció d'hotels a Barcelona es deu a dues raons principals. Per una banda, el fet que el 1902 es construí el primer Hotel Colón, un hotel que és clau en l'evolució de l'arquitectura hotelera a Barcelona. Per l'altra, la primera urbanització de la plaça de Catalunya, un fet important, ja que, a partir d'aquell moment, la ciutat disposava, malgrat les variacions del projecte en els anys successius, d'un espai emblemàtic que permetia la connexió entre el casc antic i l'Eixample.

Per documentar-nos dels equipaments hotelers existents en aquell moment, ens basem en la Guía Diamante Barcelona, publicada el 1896 (i actualitzada el 1904). La guia ens permet obtenir una relació exhaustiva i actualitzada dels hotels existents l'any 1896 i després el 1904. A partir d'aquell moment ja era freqüent la denominació d'hotel enlloc de fonda de primer ordre. Hem constatat que es mantenien bona part dels equipaments hotelers que ja hi eren el 1888. La part central de la Rambla seguia sent el nucli aglutinador de bona part de l'oferta hotelera. Hi localitzem l'Hotel Cuatro Naciones, l'Hotel Oriente, l'Hotel Falcón [A la guia de 1888 apareixia com Hotel Central y Falcón, situats a la plaça del Teatre 5 i 7; a partir d'aleshores ja només aparegué el nom de Falcón]. Al carrer de Sant Pau seguim trobant el Peninsular i l'España. Només apareixen dos hotels nous en aquesta zona, l'Hotel Condal, al carrer de la Boqueria, i la Maison Martí, a la Rambla del Centre.
En canvi, allà on podem apreciar variacions importants en l'emplaçament d'equipaments hotelers entre 1888 i 1902 és a l'entorn de la plaça Catalunya i de la zona de l'Eixample més propera a la ciutat antiga.

L'any 1893 s'instal·là a la plaça Catalunya el Gran Hotel Continental. Aquest hotel s'aixecà on era abans la Casa Serra, a la cantonada amb la Rambla de Canaletes. El propietari era Francesc Soler [Francesc Soler havia regentat entre 1880 i 1892 l'Hotel Parque de la Montaña a la Bonanova, llavors al municipi de Sarrià (Francesc CARRERAS I CANDI, "La plaça de Catalunya a Barcelona VI", Catalunya Gràfica, 16 (juny, 1922)]. Aquest mateix propietari havia obtingut la concessió, l'any 1894, per aixecar un nou hotel també a la mateixa plaça, un hotel que estava previst al projecte de la plaça que havia fet Pere Falqués l'any 1886. La proposta de Falqués contemplava la construcció d'un gran hotel al costat nord-oest de la plaça, on hi havia les cases Estruch i Gibert. Com hem dit, el 1894, l'Ajuntament, després de molts problemes administratius, atorgà la concessió del nou hotel a la Sociedad Hotel Continental. Aquesta empresa no l'arribà a construir mai. Desconeixem les raons que portaren a desestimar la construcció del nou hotel per part de l'empresa concessionària; probablement una de les causes era el fet que l'empresa ja tenia un altre hotel a la plaça [CARRERAS, "La plaça..."].

L'any 1896 es contruí l'Hotel Ambos Mundos, obra de l'arquitecte Rafel Puig i Puig. L'hotel ocupava tota l'illa conformada pels carrers de Girona, Bailèn, Ronda de Sant Pere i Ali Bei. És l'únic hotel que apareix al llibre de Francesc Rogent [PEDROSA, Arquitectura moderna...], i s'hi refereix en aquests termes: "El tipo arquitectónico, sin inspirarse en un purismo escolástico, es airoso y superior a lo que debe esperarse de una construcción exclusivamente utilitaria". És sorprenent la valoració que en féu Rogent, ja que ens mostra una visió dels hotels només des de la seva funcionalitat. Pocs anys després, aquesta visió canvià notablement, i els hotels de gran categoria serien uns elements de singularització i valoració d'un indret urbà. És significatiu l'emplaçament d'aquest hotel en una de les zones residencials de l'Eixample aleshores més valorades.
L'any 1897 s'aixecà un nou hotel a la plaça de Catalunya, l'Hotel Inglaterra. Emplaçat a la cantonada del carrer de Fontanella amb el portal de l'Àngel (lloc on l'any 1917 s'ubicaria l'Hotel Bristol i anys més tard l'edifici de Telefónica).

Per últim, l'hotel que volem destacar d'aquest període és el Gran Hotel Colón. Es construí l'any 1902, en el costat nord-oest de la plaça, al lloc on abans hi havia el Gran Cafè Colon, aixecat el 1897 sota la direcció de l'arquitecte Francesc Rogent i Pedrosa. La transformació del cafè en hotel coincidí amb la primera urbanització de la plaça de Catalunya, i l'hotel fou cabdal per a la consolidació de la façana nord de la plaça. L'arquitecte Andreu Audet i Puig va ser l'encarregat de dur-lo a terme. La proposta d'Audet aprofitava alguns dels trets diferenciadors del cafè preexistent, com era la planta baixa, i sobre aquesta disposava harmoniosament les plantes superiors.

L'Hotel Colón era el més emblemàtic de tots els de la seva època, no només pel seu emplaçament, majestuositat i rellevància en el context urbà de la ciutat, sinó perquè es concebí com un veritable hotel modern. Els serveis i equipaments que s'hi oferien eren pràcticament els mateixos per a tot l'hotel. Una dada destacable és que cada una de les 57 habitacions tenia un bany d'ús exclusiu. Si ho comparem amb un altre hotel de similar categoria i del qual tenim aquestes dades, el Gran Hotel (abans Cuatro Naciones [La publicitat de l'hotel garantia una magnífica situació, ascensor i llum elèctrica. A més, oferia 125 habitacions, salons, restaurants, noves instal·lacions higièniques (malgrat el luxe pretès eren comunes) i tot el confort modern]), podem comprovar que en aquest les instal·lacions higièniques eren compartides. Un altre element molt destacable de l'hotel i que va tenir molt ressò a Barcelona era la categoria dels acabats i del parament de les habitacions. El mateix Pere Falqués va escriure un article a la revista Arquitectura y Construcción on elogiava obertament les capacitats de l'arquitecte i el gran nivell del resultat obtingut malgrat que era una obra difícil, ja que partia d'un edifici existent [Arquitectura y Construcción, 128 (març, 1902).

http://mtvo-lasmentiras.blogspot.com.es/2011/12/paseo-de-gracia-antiguoy-moderno.html

1 comentario:

Miquel dijo...

Buen relato. Tengo problemas con el hotmail, no me deja abrir. Ya hablaremos en cuanto lo pueda solucionar...salut