LinkWithin

http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/

3 de marzo de 2011

Lluís Millet i Pagès, abuelo del" millet ladrón" y Creador del Palau de la Música, y más decente que su nieto...Eso pasa en las mejores familias...

MI VIDA Y MI HISTORIA

Abuelo del Lluis Millet ladrón...
Músic. Fundador de l’Orfeó Català (1891), moviment que va ser, a banda d’un esdeveniment musical molt important per al país, l’aglutinador de propaganda d’un nou catalanisme.
Dirigí l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1930). Fundador de la capella de Sant Felip Neri de Barcelona (1897). Mestre de l’Escolania de la Mercè (1906). El 1904 fundà la Revista Musical Catalana. Impulsà el cant popular i religiós. Amic i seguidor del mestre Felip Pedrell.
Autor d’unes Catalanesques (1891), de Pregaria de la Verge del Remei, i de Cants espirituals per a l’ús del poble. Autor d’una vintena de goigs, per a cançons de veu i piano, i de tota una sèrie d’obres corals, com el Cant dela senyera (1896), sobre un poema de Joan Maragall, que esdevingué himne de l’Orfeó Català, i en èpoques difícils, cant de resistència catalanista.

Va publicar els llibres: El cant popular religiós (1912), La cançó popular catalana (1917), i Elnostre ideal (1917), on es recullen molts dels seus escrits.
Al final del segle XIX ja pujava al Montseny acompanyat d’uns quants cantaires del recent creat Orfeó Català i s’estaven a la Figuera, des d’on feien excursions al santuari de Tagamanent, la Móra, etc. Més tard, ell i la seva dona, Dolors Millet i Villà, van passar alguns estius en aquella masia del pla de la Calma..
S’havien casat el 25 d’agost de l’any 1900, ell tenia 33 anys i ella 18.
El 1906 van tenir un fill, en Lluís Maria que, anys a venir, aniria amb el seu pare a la Figuera.
Dolors Millet va morir l’any 1907 a l’edat de 25 anys...

Millet també va ser autor de diversos escrits sempre sobre temes musicals, podem citar: diversos articles a la Revista Musical Catalana, "El cant popular religiós" (1912), "De la cançó popular catalana" (1917). Bona part dels seus escrits varen ser recollits l’any 1917 en el llibre "Pel nostre ideal".
Millet mort el 7 de desembre de 1941 als 74 anys. 
Lluís Millet i Pagès, un autèntic apassionat del modernisme musical, fou qui elegí l'arquitecte modernista Lluís Doménech i Montaner per a la construcció del Palau de la Música Catalana, seu de l'Orfeó Català, edifici barceloní beneït pel cardenal Casañas (alguns catalanitzen aquest cognom i escriuen Cassanyes), que acaba de complir -el proppassat dia 9 de febrer- un segle. Lluís Millet, que havia nascut feia 74 anys al Masnou (el Maresme), morí a la Ciutat Comtal el 7 de desembre del 1941. I cal afegir a tot això que Millet és un cognom originari de les terres gascones de França, introduít a casa nostra per un avantpassat del músic masnouenc.Lluís Millet i Pagès...
En Lluís era el fill petit d'una família molt nombrosa. El seu pare feia de capità de vaixell. I els seus germans els germans d'en Lluís, vull dir, naturalment triaren diferents oficis. Però el menut de can Millet es decantà per la música, amb gran entusiasme, i es posà a estudiar solfeig i piano. Més endavant, i per tal de guanyar-se «les garrofes» mentre prosseguia els seus estudis, entrà de dependent en una cèntrica casa de música de la Ciutat Comtal, on era l'encarregat d'atendre les senyores i senyoretes de l'alta aristocràcia barcelonina, que desitjaven adquirir les particel·les de les obres més famoses d'aquell temps. I, amb l'objectiu de mirar de convèncer-les, interpretava al piano les peces de Bach, Beethoven, Haendel, etcètera, acabades d'arribar al Cap i Casal, peces que, sempre a primera vista, tocava meravellosament bé. El seu fill, per cert, una vegada confessà que, quan sentia que el seu pare interpretava la Serenata de Beethoven, se li posava la pell de gallina, fet gens sorprenent, atès que els crítics més prestigiosos remarquen que Lluís Millet ha estat un dels pianistes més extraordinaris que hi ha hagut arreu del món, alhora que es desfan en elogis envers tot el que, musicalment parlant, arribà a fer.

Lluís Millet, amb el estandart al orfeó, i al pati de butaques...


Un dels autors del llibre Un segle de vida catalana, publicat per l'enguany desapareguda editorial barcelonina Alcides, ja deia fa més de cinquanta anys allò que, avui dia, podríem ben bé repetir, sense modificar-hi res: «La personalitat de Millet va indefectiblemnent vinculada al naixement i activitats de l'Orfeó Català, de forma que tal consideració fa sovint oblidar la seva obra de compositor. A Lluís Millet devem el coneixement i difusió a través de l'Orfeó de les obres més significatives, no solament del nostre renaixement musical, sinó també de les més representatives de la polifonia castellana i universal, així com de les obres corals de Bach, Haendel i Beethoven, que, mancant aleshores dels actuals aparells de difusió, eren totalment desconegudes del nostre públic.

»Un espontani sentit de la naturalitat i una entranyable simpatia presideix l'obra de Millet en general i la de compositor en particular. La claredat i transparència de la seva expressió melòdica, íntimament lligada a la ponderació i mesura catalana, semblen extretes del propi element popular. La Pregària a la Verge del Remei, una de les més evocadores melodies amb què comptem, és l'obra de qui ha comprès i s'ha identificat amb l'ànima musical del seu poble per a oferir-li la quinta essència del seu sentit religiós.

»El gran mèrit de Millet és d'haver mantingut una estricta fidelitat a uns principis que per damunt de tot estimà. La seva obra de compositor, temperalment cenyida a l'horitzó de la música coral, és limitada; però la valoració d'aquesta gran personalitat resultarà sempre fragmentària si no la sospesem en funció de la positiva i entusiasta labor, empesa pel seu ideal, que culminà amb el naixement i la creixença de la institució que més pes específic ha tingut en tot temps en la vida musical de Catalunya: l'Orfeó Català.»

L'Orfeó Català, convé recordar-ho, nasqué a l'antic cafè Pelayo, lloc de reunió dels Albéniz, Granados, Puig i Cadafalch, Mistral, etcètera. Poc temps després, era inaugurat el Palau de la Música Catalana. I en aquella solemne inauguració, a més del bisbe Casañas -o Cassanyes- de la Seu d'Urgell i, per tant, copríncep del Principat d'Andorra, hi assistiren els reis d'Espanya, els quals, visiblement emocionats, escoltaren El cant de la senyera, amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet, peça adoptada com a himne per tots els orfeons de Catalunya: «Al damunt dels nostres cants,/ aixequem una senyera,/ que els farà més triomfants...». Millet, el gran cantaire de Catalunya, fundador i director de l'Orfeó Català (aquest gloriós orfeó també dels Vives, Nicolau, Pujol, Alió i Morera), rebé dels monarques espanyols, una molt sincera i cordial felicitació.


 

2 comentarios:

Miquel dijo...

su nieto ...felix Billet ¡¡¡

trinidad dijo...

Síiiiiii, su nieto...
Felix BILLETES a mansalva!!!
MTVO.